![]() |
Fot: igor vicens |
Títol: El Càtar imperfecte
Autor: Víctor Almela
Editorial: B.EDITORIAL
Any d'edició: 2013
- ISBN: 978-84-666-5316-9
- Pàgines: 352
- Idioma: Català
Dès votre arrivée, le martyre de Bélibaste, le dernier cathare brûlé en place publique, vous accompagne jusqu’au château*
Sobre els càtars:
Aquest llibre l'he llegit principalment atret per la seva temàtica.
—“D'aquí
a 700 anys el llorer reverdirà”— es diu que va exclamar el 1321 i abans de morir en la
foguera Guillem Belibasta;
l’últim perfecte càtar.
El llorer simbolitzava l’amor dels càtars i si fem números, 700 anys des de la data que van executar en Belibasta, ens plantem al 2021, d'aquí a dos anys, data en la qual segons la profecia de Belibasta ha de reverdir el llorer.
Vol dir que tornarà el catarisme?
No. Encara que sí que és veritat que, en l'última dècada, hi ha hagut un ressorgiment, si bé no del catarisme, sí de l’interés per aquell, en últim terme; corrent filosòfic.
El llorer simbolitzava l’amor dels càtars i si fem números, 700 anys des de la data que van executar en Belibasta, ens plantem al 2021, d'aquí a dos anys, data en la qual segons la profecia de Belibasta ha de reverdir el llorer.
Vol dir que tornarà el catarisme?
No. Encara que sí que és veritat que, en l'última dècada, hi ha hagut un ressorgiment, si bé no del catarisme, sí de l’interés per aquell, en últim terme; corrent filosòfic.
Personalment
vaig començar a interessar-me en aquella gent l’any 2012. De llavors he
recorregut l’anomenat, per qüestions turístiques que no venen al cas, País Càtar de dalt a baix. (Els
càtars no tenien bens terrenals, és per això que no van deixar escrits
ni simbologia. Si no tenien béns, molt menys tindrien un país). He visitat les viles els
castells i les abadies, he seguit els passos de càtars, faidits
i del genocida Simó de Montfort, (el noble vingut del Nord en resposta a la crida del Papa Innocenci XIII per tal de passar per les armes tota Occitània). I sí,
haig de reconéixer que cada vegada estic més fascinat per aquella dissortada gent
i com jo, cada vegada hi ha més gent estudiant a aquells homes i dones que predicaven el Bé. Coneixent el seu terrible final i donant un cop d’ull al
nostre voltant em costa convéncer-me que el bé, la veritat i l’amor puguen
triomfar entre els humans.
Com
seria el món en cas d’haver triomfat l’heretgia càtara?
Quan
has llegit una mica sobre la cultura occitana dels Segles XII i XIII, i t’has trobat
davant una societat rica, avançada i tolerant, que equiparava els drets dels
homes i les dones, que apostava per la cultura, pel respecte per l’amor i el
respecte a totes les criatures de sang calenta en contrapunt amb la barbàrie i
brutícia d’esperit d’altres coetanis, en especial els catòlics de Roma i els barons del Nord, no pots
més que plantejar-te com seria el món que coneixem si l’Església catòlica i el
Rei de França no hagueren passat a sang i foc tota Occitània.
Com era societat occitana als Segles XII, XIII i principis del XIV?
La
croada, encapçalada pel genocida francés Montfort i les seues hosts de truans i
assassins (primera croada de cristians contra cristians), va utilitzar com excusa de l’heretgia
càtara que s’havia desenvolupat amb èxit en aquelles terres amables del nord
dels Pirineus com a excusa per saquejar viles i castells i fer-se amb el botí del ric Sud.
Va ser una carnisseria doncs els Bons Homes, com s’autoanomenaven els càtars,
practicaven la no-violència i per tant oferien poca resistència.
És
curiós com, en aquella època feudal on la vida humana no valia res i on els
senyors estaven sempre bregant els uns amb els altres, va poder aparéixer al
Sud de França una cultura de trobadors i nobles de cultura refinada i amb
idioma propi i a més a més, al seu si, emparats per eixos comtes i comtesses del Midi, uns
homes espirituals que desafiaren a Roma amb el seu exemple i la seua Fe. Aquells homes i dones eren els càtars,
anomenats entre ells “Bons Homes”, “Purs”, "Cristians Vertaders" i
ràpidament es van filtrar en tots els estrats de la societat occitana.
Aquella
gent, en contrapunt amb l'ostentació catòlica i les homilies en llatí (idioma
que molt sovint no coneixien ni els mateixos clergues), predicava l’austeritat,
mai no mentia, parlava d’igualtat entre homes i dones en llengua vulgar.
Què era el catarisme?
El
catarisme va ser un corrent de pensament provinent d’orient; dels Bogomils i
ben aviat va arrelar al nord d’Itàlia i en alguns punts d’Alemanya però va ser
a Occitània on aquell cristianisme primitiu i maniqueu (creia en la lluita del
bé contra el mal) va prendre força.
L’aspecte, a parer meu, més interessant i
que es diferenciava de l’Església Romana era que aquells bons homes creien en la reencarnació. Creien que
la vida, que el món tal com el coneixem; amb totes les misèries, penes i
dolors, no podia ser mai obra d’un ésser misericordiós. Aquells homes atribuïen
a Satanàs la creació del món tal com el coneixem. Deien que en nàixer el diable
posava l’ànima d’un home dins d’un cos, i que aquest embolcall de carn era per
a ell com una àmfora de fang per a l'aigua. Deien que tots teníem el
poder de purificar-nos, practicant el bé, la veritat i l’amor i sols d’aquesta
manera ens apropàvem a la divinitat. Els càtars creien que era reencarnant-nos
en altres persones o éssers vius la manera com podíem perfeccionar-nos i per
això no mataven, ni mentien, ni menjaven carn.
Impressions sobre El càtar imperfecte:
El llibre de Víctor Almela ens apropa a aquella gent de la mà del seu últim perfecte. Un perfecte era el màxim representant de l’Església dels Bons Homes. Aquest home va ser Guillem Belibasta. La història és real i conta com aquest home, pastor d’ofici, va haver de matar per a protegir als seus de la Inquisició. Una Inquisició que si bé no era tan activa com vuitanta anys abans — quan el 16 de març de 1244 van acabar amb el setge de Montsegur i van veure com més de dos-centes heretges es llençaren pel seu propi peu a les flames d’una pira alçada al peu del castell— seguia perseguint als càtars i el foc de les fogueres purificadores continuava il·luminant el cel del sud de França.
Un cop
comés el crim va haver de fugir, perseguit per l’Inquisidor Fournier (futur Papa Benet XII) i fent-se dir Pere Pentiner.
El seu camí el va dur a creuar els Pirineus i establir-se a Morella, al
Maestrat. Ciutat acabada de fortificar. Allà, en una de les seues plaçetes juntament amb altres càtars refugiats, van establir una xicoteta i pròspera comunitat
de fidels que, ocults, seguien practicant els seus rituals, a pesar de
l’amenaça constant de l’Església catòlica, convençuts de la seua Fe.
La
novel·la ens ofereix una visió d’aquella gent perseguida i del patiment que
suposava l’amenaça de ser denunciats pels veïns o més encara, per membres
renegats de la seua pròpia comunitat però sobretot ens mostra, com diu el
títol, un Perfecte imperfecte, una persona respectada per tots però del qual el
lector coneix les seues misèries humanes, les seues tribulacions..., els seus
“pecats”.
Està documentat que després de la desfeta del catarisme Guillem
Belibasta, darrer Perfecte del Llenguadoc aconseguí fugir de la presó de
Carcassona vivint com a teixidor i pastor a Morella. El 1318 fou
enganyat i denunciat a Tírvia i posteriorment cremat a la foguera a Vila
roja Termenès el 1321.
El càtar imperfecte és doncs la història d’una traïció i
de com, amb aquest últim Perfecte, l’heretgia va acabar. Sí. El catarisme va
acabar amb Belibasta.
Com em va dir Fabrice,
guia local del castell de Montsegur: «desconfieu d’aquells que es fan anomenar
càtars que aquests neocàtars doncs
el que pretenen en realitat, és escurar-vos les butxaques»
L’obra,
particularment i per ser un tema que m’apassiona, l’he trobat fantàstica.
Potser en algun punt una mica lenta
però es compensa perfectament pel seu valor com a testimoni, veraç, rigorós i
ben documentat.
Em
sorgeix, abans d’acabar aquesta ressenya, el dubte de si cal haver estudiat el
catarisme per a gaudir de la lectura o per contra és massa tècnica:
Realment
crec que la novel·la se sosté per si mateixa, oferint la suficient informació
sobre l’heretgia per tal que un neòfit conega de què tractava. No utilitza un
llenguatge complicat ni es perd en el miler de dades sobre el tema que hi ha.
És, en concret, la història d’aquest home.
Una
novel·la francament interessant per a qualsevol que vulga apropar-se als càtars
i sobretot del seu final.
L'autor:
Víctor M. Amela va néixer a Barcelona el 1960. És
periodista i va començar treballant a La Vanguardia a la secció
d’espectacles per després dedicar-se a la secció de televisió. Signa
critiques i entrevistes I cocreador de la secció La Contra I fa classes
de periodisme. És autor de quinze llibres i amb l’últim publicat,”La filla del capità Groc” va guanyar el Premi Ramon Llull.
*Inscripció
a Villerouge
les Térmenes,
vila en la qual trobem imatges del martiri del Guillem de Belibasta
que us condueixen fins al castell, lloc on va ser executat.