dimarts, 18 de febrer del 2020

A cielo abierto/ A cel obert- Antonio Iturbe (CAT)



Títol: A cielo abierto / A cel obert

Autor: Antonio Iturbe

Editorial: Booket

Colecció: NF Novela

Número de pàgines: 624

Premi Biblioteca Breve 2017




ATENCIÓ, LA RESSENYA CONTÉ PSEUDO SPOILER AL FINAL. (Donat que done la meua própia versió de l'obra)

A cel obert és un relat platònic que s'ha de llegir amb el cor.
Ens parla de la vida d'Antoine de Saint-Exupéry, autor d'El Petit Príncep. 
Qui no coneix al aquell xiquet de cabells rossos que se li apareix a un aviador al mig del desert i que no responia mai a cap pregunta? Si mai no l'has llegit et recomane fer-ho. És molt més que un conte.



El Petit príncep


Saint Exupery, va ser un homenot gran, melangiós, filòsof i segons la ploma de l'autor, un dels últims romàntics —si exceptuem a Antonio Iturbe, que no tinc cap dubte que també ho és.

La història, narrada en tercera persona ens conta la vida d'aquest personatge, les seves passions, les seves tristeses i l'entorn emocionant que li va tocar viure: Fixeu-vos! Els inicis del correu aeri Francés, als anys 20 del Segle pasat, del  que en fou pilot destacat. Quasi res!
Imagineu-vos creuar els Andes o volar per la Patagònia Argentina a bord d'aquests fràgils artefactes que a 150 km/h ni tan sols podien volar més alts que els cims de les muntanyes d'aquella serralada austral.

Berguet XIV
Latécoère Laté 25

                                        
He trobat que Antonio Iturbe fa un fantàstic treball, tant de documentació com d'escriptor i, si has llegit el Petit Príncep o Vol Nocturn, et semblarà per moments que Iturbe sembla posseït per l'esperit de l'aviador. Així doncs l'obra funciona molt bé, no sols pel domini de les figures literàries, ni per la càrrega poètica d'algunes oracions, si no també per la fantàstica construcció dels personatges. Els tres amics íntims, pilots de l'Aeropostal, que viuen junts l'ascens i l'abandó, per part de la política francesa de l'època, del servei de correu aeri.

Però és sobre Antoine de Saint-Exupéry que Antonio Iturbe posa el focus de la narració. Una narració biogràfica feta des d'una perspectiva poc ortodoxa. De fet, al llarg d'aquesta no menciona gairebé mai de manera directa l'obra El Petit Príncep* — cosa que sí fa amb les altres novel·les del pilot. De fet, Iturbe ens presenta a un aviador reconegut i guardonat en la literatura francesa però el fet de que Iturbe no mencione l'obra que el va consagrar a nivell mundial em porta a pensar que aquesta absència revela una presencia. 
Sempre s'ha dit que La rosa que apareix al principi del famós conte  havia de fer referència a una dona. Una dona bellíssima, però capritxosa e inabastable. Algú que turmenta al Petit Príncep i el fa marxar del seu planeta per viatjar per l'univers.
Si llegim als biògrafs d'Antoine de Saint-Exupéry, aquests estan d'acord en que La rosa que apareix al principi del conte era Concuelo Suncín, l'esposa del pilot. 
Però vaig a jugar-me-la contradient als biògrafs, i fins i tot a Antonio Iturbe, que sembla que al final, fugint de conflictes afegeix el que per a mí és un "pegot" que desvirtua el romanticisme inherent en l'obra. Llegint A cel obert i sobretot davant d'aquesta flagrant omissió, (tot i que ens trobem amb frases, dibuixos i al·lucinacions que més tard apareixeran en El Petit Príncep) un no pot deixar de pensar que aquest llibre ens parla directament de la gestació d'El Petit Príncep i que Antonio Iturbe omet l'existència d'aquesta obra expressament per tal de deixar entreveure qui de veritat va ser "La rosa del Petit Príncep".

Entrem en el terreny de l'especulació prenent 3/4 de la novel·la com a guia:
La figura de Saint-Exupéry sempre ha estat enigmàtica. Una espècie de poeta, filòsof i aviador. Capaç de commoure el món a través d'una obra que l'ha fet immortal; alhora, aristòcrata vingut a menys, persona voluminosa, de caràcter tranquil, ulls bovins i nas respingó, qui darrere aquell tarannà pacífic i horitzontal com un desert guardava al seu interior el foc de les tempestes emocionals més devastadores.

Saint Exupéry

No es aquesta una ressenya d'El Petit príncep, però es inevitable pensar a tothora en ell quan es llegeix A cel obert. El títol mateix ja és una declaració d'intencions. En castellà, llengua en la que ha estat escrita, no funciona: "A cielo abierto", però en català, i aquesta és una opinió personal, l'obra presenta, com de fet ho fa, al protagonista a "cor obert".  De fet hi ha un passatge en el qual, i pel que a mi respecta, mostra de manera descarada quina intenció ha tingut l'autor. 

I és que al llarg de l'obra de Iturbe hi flota, com una presencia ineludible, la figura del primer gran amor del pilot: Louise de Vilmorín a qui, després d’aquesta deixar-lo com un objecte usat per anar als braços d’un americà de Las Vegas, Iturbe posa en boca de Saint Exupery:

 « M'hauria obert el pit i li hauria regalat el cor d'haver-m'ho demanat ella»

 A pesar de que refà la vida i de que passen els anys. En cap altra situació de l'obra d'Iturbe el protagonista fa declaracions tan clares sobre els seus sentiments amorosos. Ni tan sols quan es casa, amb la salvadorenya Consuelo Suncín.

Per tot això, pense que va ser la poetessa Louise de Vilmorín —a qui Iturbe fa que el pilot l'anomene amb l'apel·latiu carinyós "Loulou"—, qui va turmentar i obsesionar al pilot durant tota la seva vida i l'escriptor ressenyat aquí, a través d'A cel obert, tracta de contar-mos-ho. 

Quan parlem d'amor platònic, ens trobem amb un tipus concret d'amor, un amor sense contacte, sovint idealitzat, impossible o romàntic, que no arriba a la parella real. I aquesta és de totes totes, i segons com ho veig jo, la rosa del Petit Príncep. Pensar així és una interessant manera  d’aproximar-nos a comprendre el que Iturbe ens vol contar; a pesar les declaracions de la família Suncín. 

És un exercici curiós escoltar l'entrevista que, anys després de la mort del pilot li fan a la seua vídua. 
La deixe ací, a partir del minut 06:00:




En quina ment cap creure's que un autor, (segons el descriu Antonio Iturbe) melancòlic, romàntic i de qui se sap va estar bojament enamorat d'una persona que el va rebutjar, escriga sobre la rosa en els termes que Antonio Iturbe ho fa alhora que deixa en un segon pla la figura de Consuelo Suncín?
 Un extret de la pel·lícula sembla deixar-ho més clar:





Llegint a Iturbe també em sembla curiós que la seua vídua es senta identificada en eixes paraules?
Bé, serà que allò important és invisible als ulls.

Per la meua banda, paral·lelament a la lectura i com que volia comprendre a l'autor,   vaig estar buscant. No és fàcil de trobar-hi la relació però, en efecte, no sols Louise de Vilmorin va existir, era pél roja, (com roja era la rosa), trencava cors i es va casar amb un americà de Las Vegas. 


cap als 0:58 segons d'aquest programa biogràfic sobre la mateixa Louise de Vilmorin, la periodista la presenta com:

"...la dona de nombrosos pretendents que va desesperar a Antoine de Saint-Exupéry..."

Cap altra referència al pilot al llarg del programa que, estic convençut,  Iturbe  la va pujar als cels, de la mà de Saint-Exupéry, concretament a un planeta on la va deixar perquè, tot i els seus esforços per complaure-la, ella era massa capritxosa. 

En l’obra, Iturbe explica com l’enamorat dels avions que era Antoine, va arribar a renunciar a volar (la seua passió) acabant com comercial de camions dels quals sols en va vendre un i treballant com a gris oficinista. per complir amb els desitjos de Louise de Vilmorín, que no el volia com pilot. 
Al cap i a la fi, com diu Antonio Iturbe, l'escriptor és com un Déu i pot decidir el destí dels seus personatges.  Així que — i aquest és un anàlisi extret de la lectura entre línies de l´obra i havent-hi trobat ressemblances amb el que seria una obsessió—  és ben plausible que, sempre de la mà de l'autor, l'esperit de Saint-Exupéry va descansar desterrant a Louise de Vilmorín, i deixant-la allà sola, en un planeta amenaçat pels baobabs i els volcans, amb la sola companyia de les orugues de qui havia d'esperar a que es convertissin en papallones. 
I ves a saber si els volcans que per als biògrafs del pilot representen la terra de Consuelo Suncín, no vindríen a ser un missatge velat per a la rosa, ergo Louise.

M'ha agradat molt moure'm entre les línies d'aquesta obra, al meu entendre obertament platònica.

El llibre,  està francament molt ben escrit, exquisit i meravellós. Molt recomanable.

Nota 5/5


Pàgina 578



I tot hagués quedat així fins la pàgina 578; quaranta quatre pàgines abans del final d'aquesta voluminosa obra. En l'escena, Antoine desperta a un amic per llegir uns paràgrafs de l'obra que està escrivint en Nova York. En a penes 3 paràgrafs A cel obert canvia absolutament de color, Antonio Iturbe escriu:

«Consuelo és como eixa rosa de l'asteroide B-612: capritxosa, presumida, coqueta,inestable. Però ell sent per ella, en els moments en els quals no el treu de polleguera, la mateixa tendresa que sent el petit príncep per la seva rosa impertinent»
I tota la teoria que al llarg de tota l'obra m'havia muntat cau com un castell de cartes.


De veritat Antonio Iturbe? Tot eixe viatge, d'un platonisme extraordinari, per "posar en boca" d'Antoine de Saint-Exupéry eixos pensaments quan el lector està a punt de caure pel limbe de l'última fulla del teu totxo? Però si Consuelo Suncín apareix i desapareix en les teves pàgines com un personatge gairebé secundari, absent, llunyà i sense el pes omnipresent que li dones a Louise de Vilmorín!  Què estàs contant-me?!

Mai no comprendré què t'ha mogut a desfer el somni poètic que al llarg de 578 fulls has creat. 

Poques fulles abans encara menciones a Loulou... Escrius que la noia que va turmentar a Saint-Exupéry s'ha fet un nom en el món literari... Per què? Si al final del llibre llences tres línies, com tres trets contra un globus de cristall que trenquen el somni platònic que havies creat en la ment del lector!


No ho he comprés. Potser, de fet, no he comprés res des del principi. El que em semblava una obra platònica i genial que parlava d'una obsessió,  no era més que un miratge com els que vivíen els aviadors de l'Aeropostal que queien al desert i havien d'escapar d'ell. 

Siga com siga, eixe paràgraf em sembla un pegot amb el qual Antonio Iturbe liquida la màgia que jo li havia trobat al llibre. 

Mantinc, no obstant, la nota 5/5.





dimecres, 22 de gener del 2020

La bibliotecaria de Auschwitz- Antonio Iturbe





Títol: La bibliotecaria de Auschwitz

Autor: Antonio Iturbe

Editorial: Planeta 2012

Pàgines: 488

ISBN: 9788408009511






S’ha parlat molt de l’holocaust: l’extermini en mans dels nazis de tots aquells que no foren el que ells consideraven aris, ni compliren amb els preceptes d’un règim embogit.


D’alguna manera, aquest és un tema que em toca de prop i que de manera periòdica entra i surt de la meva existència. Són milions les vides que van ser esborrades en el cor d’Europa no fa gaire temps, quan nazis van industrialitzar l'extermini de persones. Per a aconseguir-ho, van construir fàbriques on el producte resultant era la mort. S’han fet molts documentals. Qui no ho coneix no serà per falta d’informació.

Els Reis Mags em van deixar aquest llibre al costat de la xemeneia. Aquella mateixa nit em vaig trobar davant les seues tapes fosques, com els atovons del camp d’Auschwitz -Birkenau i entrava en un malson. El que no esperava era que anés a trasbalsar-me fins al punt d’haver de deixar la lectura al poc de començar. Em calia comprendre moltes coses i vaig saber que no seria una lectura normal.

Diu la sinopsi de l’editorial:

Sobre el fango negro de Auschwitz que todo lo engulle, Fredy Hirsch ha levantado una escuela. En un lugar donde los libros están prohibides, la jovent Dita esconde bajo su vestido los frágiles volúmenes de la biblioteca publica más pequeña, recóndita y clandestina que haya existido nunca.
En medio del horror,Dita nos da una maravillosa lección de coraje:

No se rinde y nunca pierde las ganes de vivir ni de leer porque, incluso en ese terrible campo de exterminio, «abrir un libro es como subirte a un tren que te lleva de vacaciones.»

Una emocionante novela basada en hechos reales que rescata del olvido una de las más conmovedoras historias de heroísmo cultural»



Va ser justament pel fet de tractar-se de personatges reals que vaig haver de deixar el llibre. En concret a causa d’un d’ells, l’ombra del qual, ja al principi, planejava sobre mi: El dr. Josef Menguele. L’àngel de la mort del camp. El seu fantasma em venia a trobar al meu racó de lectura de la mà de Dita i de l’autor, que el reviuen.

Vaig saber de l’existència d’aquest èsser  abominable a través d’una tieta, una (llavors) jove de Cracòvia que, per ser polonesa, va passar per les seues mans al mateix camp de Auschwitz-Birkenau. És doncs aquesta una ressenya molt especial per a mi amb la qual vull rendir homenatge a aquella dona i també a la meua família  de centreuropa que, com moltes altres, va sofrir, els turments d’aquells temps.  Vull que sàpiguen, allà on ara siguen, que tot està bé. Que amb aquestes lletres els rescarte de l’oblit i que els recorde amb estima. Que vajen en pau.

Per arribar a escriure això últim vaig buscar qui era Menguele


A través de documentals vaig saber que el fill de puta feia experiments pseudo-mèdics horribles amb xiquets i dones joves. Coses sense cap trellat i que no tenen cabuda ni explicació en cap ment humana. No m’allargaré sobre el tema. 
Ni parlaré més d'ell.

També em calia saber —era una necessitat que anava més enllà de les pàgines del llibre— què era Birkenau i com funcionava el camp.
L’horror, a mesura que es llegeix, és tan gran que un sent la necessitat de visualitzar l’escenari. És difícil fer-se una idea d’on transcorre l’acció si no es té un plànol. Potser aquesta siga, al meu parer, la carència de l’obra. La meua imaginació no arribava a construir un escenari tan esfreidorament racionalitzat. Lloc per on passaven milions de persones les quals eren separades en diferents camps, unes per a treballar fins a la mort i les altres directament assassinades a les càmeres de gas. No podia imaginar com els xiquets del camp anomenat familiar es movien entre tant horror. Gràcies a internet i a través de fotos aèries antigues he pogut fer-me’n una idea. Posant cares i veien l'escenari, estava preparat per a poder prosseguir la lectura. 
En la foto de baix i en color, els barracons del block BIIb on transcorre la història. A l'esquerra el fum, sempre present dels crematoris.

Descrition: BIIb (Theresienstadt family camp) highlighted on a RAF aerial photograph. Date: 14 September 2018 (according to Exif data)  Source Own work (derivative of File:Auschwitz aerial view RAF.jpg)   Author: Catrìona


En la novel·la no hi ha una acció trepidant, sinó una lenta agonia. Una desesperació que es destil·la pels paràgrafs. L’espera d’una mort en mig la Mort. Tímides idees per sobreviure. Plans de fuga. Alguns exitosos, altres, la majoria, acabades en fracàs. Mentides, enganys, prostitució... 

A la bibliotecaria de Auschwitz li he trobat alguns punts en comú amb l’Assaig sobre la ceguera, de José Saramago. Sobretot pel que fa a la maldat humana.

Escrit en tercera persona narra, d’una manera clara i amb algunes figures literàries molt boniques, la vida (i aquí pots posar la preposició que vulgues de l'enllaç) la mort: Un escenari gris, fred, fang, pluja, neu, paràsits, malalties, mort i més mort i de teló de fons, unes xemeneies que no deixen de funcionar cobrint el camp amb la cendra dels cossos incinerats. Sols la llum de la biblioteca il·lumina aquest infern i aquest és el motiu pel qual no pots deixar de llegir. Necessites saber que passa amb Dita; què amb els llibres; com acaba el malson. Si obris les tapes, has entrat en Auschwitz-Birkenau i has de seguir llegint per trobar la sortida.

Sense dubte el recomane.
Nota 5/5

Editat 24/01: En acabar la lectura, després d'haver realitzat el meu propi treball d'investigació, he anat a parar a aquest documental filmat pels anglesos i americans quan van arribar al camp de Bergen-Blesen, lloc on va morir Ana Frank, autora del diari que du el mateix nom i que la va fer famosa, entre milers d'altres persones anónimes. En aquest testimoni gràfic hi va participar Alfred Hichcock. El so va ser afegit en post-producció perqué les pistes d'audio s'havien fet malbé.
Cal tenir molt d'estomac per veure'l i no és apte per a menors de 18 i persones sensibles. Però és el que va passar i per aquest motiu l'afegeixo a la ressenya. Si ho oblidem, la qual cosa sembla succeïr, tornarà a passar. La histròria és ciclica:
Una gran crisi, l'augment de l'extrema dreta al poder, la busqueda de culpables, l'incitament a l'odi i de nou l'ombra de la Mort planejant sobre nosaltres.





Qui és Lymus

¿Quién soy?

 Napoleón es un cuento. Según como se mi re , un cuento pue de ser la vida de cualquier ser humano. Solo hay q ue  querer con tarla . ...