Títol: A cielo abierto / A cel obert
Autor: Antonio Iturbe
Editorial: Booket
Colecció: NF
Novela
Número
de pàgines: 624
Premi Biblioteca Breve 2017
ATENCIÓ, LA RESSENYA CONTÉ PSEUDO SPOILER AL FINAL. (Donat que done la meua própia versió de l'obra)
A cel obert és un relat platònic que s'ha de llegir amb el cor.
Ens parla de la vida d'Antoine de
Saint-Exupéry, autor d'El Petit Príncep.
Qui no coneix al aquell xiquet de cabells rossos que se li apareix a un aviador al mig del desert i que no responia mai a cap pregunta? Si mai no l'has llegit et recomane fer-ho. És molt més que un conte.
Qui no coneix al aquell xiquet de cabells rossos que se li apareix a un aviador al mig del desert i que no responia mai a cap pregunta? Si mai no l'has llegit et recomane fer-ho. És molt més que un conte.
|
Saint Exupery, va ser un homenot gran, melangiós, filòsof i segons la ploma de l'autor, un dels últims romàntics —si
exceptuem a Antonio Iturbe, que no tinc cap dubte que també ho és.
La història, narrada en tercera persona ens
conta la vida d'aquest personatge, les seves passions, les seves tristeses i
l'entorn emocionant que li va tocar viure: Fixeu-vos! Els inicis del correu
aeri Francés, als anys 20 del Segle pasat, del que en fou pilot destacat.
Quasi res!
Imagineu-vos creuar els Andes o volar per la
Patagònia Argentina a bord d'aquests fràgils artefactes que a 150 km/h ni tan sols podien
volar més alts que els cims de les muntanyes d'aquella serralada austral.
 |
| Berguet XIV |
 |
| Latécoère Laté 25 |
He trobat que Antonio Iturbe fa un
fantàstic treball, tant de documentació com d'escriptor i, si has llegit el
Petit Príncep o Vol Nocturn, et semblarà per
moments que Iturbe sembla posseït per l'esperit de l'aviador. Així doncs l'obra funciona
molt bé, no sols pel domini de les figures literàries, ni per la càrrega
poètica d'algunes oracions, si no també per la fantàstica construcció dels
personatges. Els tres amics íntims, pilots de l'Aeropostal, que viuen junts l'ascens i
l'abandó, per part de la política francesa de l'època, del servei de correu aeri.
Però és sobre Antoine de Saint-Exupéry que
Antonio Iturbe posa el focus de la narració. Una narració biogràfica feta des d'una
perspectiva poc ortodoxa. De fet, al llarg d'aquesta no menciona gairebé mai de manera directa l'obra El Petit Príncep* — cosa que sí fa amb les altres novel·les del pilot. De fet, Iturbe ens presenta a un aviador reconegut i guardonat en la literatura francesa però el fet de que Iturbe no mencione l'obra que el va consagrar a nivell mundial em porta a pensar que aquesta absència revela una presencia.
Sempre s'ha dit que La rosa que apareix al principi del famós conte havia de fer referència a una dona. Una dona bellíssima, però capritxosa e inabastable. Algú que turmenta al Petit Príncep i el fa marxar del seu planeta per viatjar per l'univers.
Si llegim als biògrafs d'Antoine de Saint-Exupéry, aquests estan d'acord en que La rosa que apareix al principi del conte era Concuelo Suncín, l'esposa del pilot.
Però vaig a jugar-me-la contradient als biògrafs, i fins i tot a Antonio Iturbe, que sembla que al final, fugint de conflictes afegeix el que per a mí és un "pegot" que desvirtua el romanticisme inherent en l'obra. Llegint A cel obert i sobretot davant d'aquesta flagrant omissió, (tot i que ens trobem amb frases, dibuixos i al·lucinacions que més tard apareixeran en El Petit Príncep) un no pot deixar de pensar que aquest llibre ens parla directament de la gestació d'El Petit Príncep i que Antonio Iturbe omet l'existència d'aquesta obra expressament per tal de deixar entreveure qui de veritat va ser "La rosa del Petit Príncep".
Entrem en el terreny de l'especulació prenent 3/4 de la novel·la com a guia:
La figura de Saint-Exupéry sempre ha estat enigmàtica. Una espècie de poeta, filòsof i aviador. Capaç de commoure el món a través d'una obra que l'ha fet immortal; alhora, aristòcrata vingut a menys, persona voluminosa, de caràcter tranquil, ulls bovins i nas respingó, qui darrere aquell tarannà pacífic i horitzontal com un desert guardava al seu interior el foc de les tempestes emocionals més devastadores.
La figura de Saint-Exupéry sempre ha estat enigmàtica. Una espècie de poeta, filòsof i aviador. Capaç de commoure el món a través d'una obra que l'ha fet immortal; alhora, aristòcrata vingut a menys, persona voluminosa, de caràcter tranquil, ulls bovins i nas respingó, qui darrere aquell tarannà pacífic i horitzontal com un desert guardava al seu interior el foc de les tempestes emocionals més devastadores.
|
||
No es aquesta una ressenya d'El Petit príncep,
però es inevitable pensar a tothora en ell quan es llegeix A cel obert. El
títol mateix ja és una declaració d'intencions. En castellà, llengua en la que ha estat escrita, no funciona: "A
cielo abierto", però en català, i aquesta és una opinió personal,
l'obra presenta, com de fet ho fa, al protagonista a "cor obert". De fet hi ha un
passatge en el qual, i pel que a mi respecta, mostra de manera descarada quina intenció ha tingut l'autor.
I és que al llarg de l'obra de Iturbe hi
flota, com una presencia ineludible, la figura del primer gran amor del pilot: Louise de Vilmorín a qui, després d’aquesta deixar-lo com un objecte usat per anar
als braços d’un americà de Las Vegas, Iturbe posa en boca de Saint Exupery:
« M'hauria obert el pit i li hauria regalat el cor d'haver-m'ho demanat ella»
A pesar de que refà la vida i de que passen els anys. En cap altra
situació de l'obra d'Iturbe el protagonista fa declaracions tan clares sobre els seus sentiments
amorosos. Ni tan sols quan es casa, amb la salvadorenya Consuelo Suncín.
Per tot això, pense que va ser la poetessa Louise de
Vilmorín —a qui Iturbe fa que el pilot l'anomene amb l'apel·latiu carinyós "Loulou"—, qui va turmentar i obsesionar al pilot durant tota la seva vida i l'escriptor ressenyat aquí, a través d'A cel obert, tracta de contar-mos-ho.
Quan parlem d'amor platònic, ens trobem amb un tipus concret d'amor, un amor
sense contacte, sovint idealitzat, impossible o
romàntic, que no arriba a la parella real. I aquesta és de totes totes, i segons com ho veig jo, la rosa
del Petit Príncep. Pensar així és una interessant manera d’aproximar-nos
a comprendre el que Iturbe ens vol contar; a
pesar les declaracions de la família Suncín.
És un exercici curiós escoltar
l'entrevista que, anys després de la mort del pilot li fan a la seua vídua.
La deixe ací, a partir del minut 06:00:
En quina ment cap creure's que un autor, (segons el descriu Antonio Iturbe) melancòlic, romàntic i de qui se sap va estar bojament enamorat d'una persona
que el va rebutjar, escriga sobre la rosa en els termes que Antonio Iturbe ho fa alhora que deixa en un segon pla la figura de Consuelo Suncín?
Un extret de la pel·lícula sembla deixar-ho més clar:
Un extret de la pel·lícula sembla deixar-ho més clar:
Llegint a Iturbe també em sembla curiós que la seua vídua es
senta identificada en eixes paraules?
Bé, serà que allò important és invisible als ulls.
Bé, serà que allò important és invisible als ulls.
Per la meua banda, paral·lelament a la
lectura i com que volia comprendre a l'autor, vaig
estar buscant. No és fàcil de trobar-hi la relació però, en efecte, no sols
Louise de Vilmorin va existir, era pél roja, (com roja era la rosa), trencava cors i es va casar amb un
americà de Las Vegas.
"...la
dona de nombrosos pretendents que va desesperar a Antoine de Saint-Exupéry..."
Cap altra referència al pilot al llarg del programa que, estic convençut, Iturbe la va pujar als cels, de la mà de Saint-Exupéry, concretament a un planeta on la va deixar perquè, tot i els seus esforços per
complaure-la, ella era massa capritxosa.
En l’obra, Iturbe explica com l’enamorat dels avions que era Antoine, va arribar a renunciar a volar (la seua passió) acabant com comercial de camions dels quals sols en va vendre un i treballant com a gris oficinista. per complir amb els desitjos de
Louise de Vilmorín, que no el volia com pilot.
Al cap i a la fi, com diu Antonio Iturbe, l'escriptor és
com un Déu i pot decidir el destí dels seus personatges. Així que — i aquest és un anàlisi extret de la lectura entre línies de l´obra i havent-hi trobat ressemblances amb el que seria una obsessió— és ben plausible que, sempre de la mà de l'autor, l'esperit de
Saint-Exupéry va descansar desterrant a Louise de Vilmorín, i deixant-la allà
sola, en un planeta amenaçat pels baobabs i els volcans, amb la sola companyia de les orugues de qui havia d'esperar a que es convertissin en papallones.
El llibre, està francament molt ben escrit, exquisit i meravellós. Molt recomanable.
Nota 5/5
Pàgina 578
I tot hagués quedat així fins la pàgina 578; quaranta quatre pàgines abans del final d'aquesta voluminosa obra. En l'escena, Antoine desperta a un amic per llegir uns paràgrafs de l'obra que està escrivint en Nova York. En a penes 3 paràgrafs A cel obert canvia absolutament de color, Antonio Iturbe escriu:
«Consuelo és como eixa rosa de l'asteroide B-612: capritxosa, presumida, coqueta,inestable. Però ell sent per ella, en els moments en els quals no el treu de polleguera, la mateixa tendresa que sent el petit príncep per la seva rosa impertinent»
I tota la teoria que al llarg de tota l'obra m'havia muntat cau com un castell de cartes.
De veritat Antonio Iturbe? Tot eixe viatge, d'un platonisme extraordinari, per "posar en boca" d'Antoine de Saint-Exupéry eixos pensaments quan el lector està a punt de caure pel limbe de l'última fulla del teu totxo? Però si Consuelo Suncín apareix i desapareix en les teves pàgines com un personatge gairebé secundari, absent, llunyà i sense el pes omnipresent que li dones a Louise de Vilmorín! Què estàs contant-me?!
De veritat Antonio Iturbe? Tot eixe viatge, d'un platonisme extraordinari, per "posar en boca" d'Antoine de Saint-Exupéry eixos pensaments quan el lector està a punt de caure pel limbe de l'última fulla del teu totxo? Però si Consuelo Suncín apareix i desapareix en les teves pàgines com un personatge gairebé secundari, absent, llunyà i sense el pes omnipresent que li dones a Louise de Vilmorín! Què estàs contant-me?!
Mai no comprendré què t'ha mogut a desfer el somni poètic que al llarg de 578 fulls has creat.
Poques fulles abans encara menciones a Loulou... Escrius que la noia que va turmentar a Saint-Exupéry s'ha fet un nom en el món literari... Per què? Si al final del llibre llences tres línies, com tres trets contra un globus de cristall que trenquen el somni platònic que havies creat en la ment del lector!
Siga com siga, eixe paràgraf em sembla un pegot amb el qual Antonio Iturbe liquida la màgia que jo li havia trobat al llibre.
Mantinc, no obstant, la nota 5/5.
Mantinc, no obstant, la nota 5/5.
