A
través d’uns finestrons polsegosos passa la llum freda del matí. Sense més
matisos. La claror retalla la silueta d’Elisabet contra el petit mirall del
vàter. Fa temps que ningú no s’hi reflexa. L’ha netejat a consciència amb un
mocador i ara veu més definit el contorn de la seua cabellera rissada.
Ha
arribat l’hora. Encén la petita bombeta que hi ha sobre ell. Després d’uns
parpellejos mandrosos, una llum somorta ompli d’ombres indecises el xicotet
bany. El que veu reflectit és el que esperava trobar-se: una jove bella, amb
els cabells daurats i els pits carnosos. Tot i la situació en què es troba,
continua portant una brusa cenyida, negra i d’escot generós. Els seus ulls
segueixen perfilats de negre, no es sorprén per això. Sempre durà els ulls
perfilats amb unes grosses línies negres perquè la tinta de tatuatge és
perenne. Això no obstant descobreix que encara du els llavis d’un vermelló
presumptuós, indecent en aquesta situació, però el coloret als pòmuls la fan
trobar-se bella i saludable. Segueix essent una dona exuberant. Una oftalmòloga
de primera línia. Quina llàstima. S’apropa al mirall i allà està: del seu ull
esquerre, en una de les vores de l’escleròtica nívia despunta la gemma. Dura i
amenaçadora. Ja ha assolit uns pocs mil·límetres. S’ha de donar pressa. No li
queda temps.
Una
última mirada a la dreta. A través la porta oberta del bany veu una part del
menjador banyada per la mateixa llum irreal que embolca el refugi de muntanya.
Una taula, senzilla i robusta, al fons una paret de pedra amb un mapa emmarcat
i descolorit de sendes GR i sota seu un sofà. Ajagut en ell es troba Arnau. Fa
unes hores que és mort. L'estranya infecció ocular li ha llevat la vida i ara,
en la solitud d’aquest refugi l’Elisabet es sent la persona més aïllada del
món. Potser ho és. Arnau no parlava massa però existia. Ara no parla gens. No
existeix. És curiós com, quan la vida ens abandona, ens convertim en trastos.
No més diferents que una cadira trencada o un got buit.
Van
arribar a aquell lloc remot la nit anterior de matinada. Anaven fugint.
Les
notícies els havien arribat gràcies a un aparell de ràdio que encenien quan
tenien senyal. Els dos feien una llarga travessia per les sendes abruptes
d’aquella serralada immensa. Sentiren a dir que alguna cosa anormal estava
atacant a la gent. Una nit, la nit del seu aniversari, sentiren crits d’auxili
barrejats amb crepitar de les ones a causa de l’escassa cobertura de l’aparell.
Pel que semblava la gent moria de manera horrible. Cap a la matinada, però, van
deixar d'escoltar res. Cap veu, sols soroll blanc.
Al
matí, quan el sol banyava els cims més elevats, van tenir la sensació que el
món sencer havia emmudit. Era un silenci difícil de suportar. Aspre, compacte.
Decidiren abandonar la travessia i baixar a les valls.
Cap a
les onze d’aquella jornada plena d’incertesa van arribar a una mena de refugi
de pastor. Una construcció en mig d’una vall coberta de fina herba verda. Un
tot terreny amb el motor en marxa i una placa solar a la teulada els indicava
que estava habitat. Quan es van apropar al corral van veure que dins el cotxe
no hi havia ningú. Tampoc responia cap persona als seus crits i no es veia
ningú a quilòmetres a la rodona. La porta del corral estava oberta. Dins; una
sola habitació, un xicotet jaç desfet i una rònega cuina que guardava l’aroma a
sopa d’api. En un cantó, un televisor emetia soroll blanc. Darrere la porta, en
la penombra de l'interior de la cabana, havia crescut un arbre d'aspecte viscós
cobert per parracs.
Esverats
per l’estranya situació i la nit viscuda al costat de la ràdio, van decidir
sorit corrents d'allí i pujar al refugi d’altura, abandonant amb les presses,
les motxilles amb tots els seus estris dins el corral.
Hi
van arribar de matinada. Després de posar en marxa el generador, Elisabet va
constatar que de l'ull d'Arnau sobresortia alguna cosa.
Després
tot es va precipitar.
I
allà es troba ara ella, amb els braços aferrats a la pica, observant el residu
de qui va ser Arnau, abatut al sofà.
La
imatge de l'arbre darrere la porta del corral li confirma el que sospita.
Elisabet veu com allò que sobresurt de la conca de l’ull d’ell ja ha assolit
una mida considerable. És com un xicotet arbre, consistent i sense fulles que
en el seu creixement ja li ha destrossat els ossos de l’òrbita ocular i part
del crani. La forma arbòria continua creixent, expandint a gran velocitat les
seues xicotetes branques. Des del vàter li arriben els sorolls sinistres i secs
de la tija llenyosa, partint implacable els ossos cranials d’Arnau. Es mira al
mirall. La protuberància del seu ull també ha crescut i ja no pot parpellejar
sense que la cosa sobreïsca dels límits del tatuatge ocular com la llengua d'un
rèptil.
Sobre
la pica, un ganivet de serra, l’únic utensili que ha pogut trobar remenant pels
calaixos del refugi.
Es
mira l'ull amb aquell iris profund i blau marí que enamorava a qui s'ofegava en
ell, amb la protuberància bellugadissa que es remena com un cuc en un costat de
l'escleròtica.
No
queda temps.
Elisabet
fa pressió i introdueix la punta del ganivet de serra per la vora de l’ull,
just al peu d’on naix la prominència. Cal llevar-la de soca-rel, es diu, i fa
palanca amb l’os temporal.
FI
