Dràcula- Bram Stoker

Títol: Dràcula.

Autor: Bram Stoker.

Editorial: No importa

ISBN; No importa

Idioma; No importa

Pàgines: 600 més o menys. Depèn de si l'edició conté o no el primer capítol escrit per Stoker i que va desestimar per considerar que no aportava massa a la història.



Vaig creure que no tindria valor per a ressenyar Dràcula, de Bram Stoker. Quin atreviment! Si no sóc doctor en literatura, ni crític literari... i en el cas d’aquesta obra; ni tan sols sóc vampir! 
Parlar d’un gran clàssic em causa un respecte atàvic. És com si, des de la meua petita existència tractés de jutjar la vida d’un ancià, savi i respectable.
Havia però de fer-ho. Li ho dec a algú.

Ens hem de remuntar en el temps per trobar el valor que em cal. Vinga!, acompanyeu-me!

Tinc vint anys i sóc sinistre. No gòtic. Vist d’obscur, escolte música sinistra i tinc un cert gust per les lectures tenebroses de Lovecraft, Poe i Baudelaire amb les que coquetege sovint. Tot i que m’atreu, (i molt!), el romanticisme gòtic no sent especial atracció per les històries de vampirs. He hagut d’esperar vint anys per adonar-me del meu error. El sèptim art en té part de culpa. 


Hi ha més de dues-centes pel·lícules basades en Dràcula de manera que el tema s’ha vist retorçat, espremut i explotat de tal manera que el meu interés va quedar diluït entre sang, ullals afilats i fantasies eròtiques diverses, que al meu criteri llevaven tot l’interés pel gènere. Que equivocat estava! Cal llegir Dràcula! És imprescindible!

He investigat durant uns dies sobre la novel·la.  I els meus dits de vint anys ara escriuen apressa. Els imagine llargs i nuosos com els de Bela Lugosi, el Dràcula cinematogràfic per excel·lència — sense desmeréixer posteriors actuacions com les de Cristopher Lee o Frank Langnella — corrent sobre el teclat com ho farien sobre l'orgue d'una esglesia.





Donat que Dràcula,és una novel·la que s’inserta dins la tradició gòtica, no està de més que us deixe uns breus apunts sobre aquest gènere literari que rescate d’un pròleg de Leonard Wolf.


La novel·la gòtica treu el nom per l’ús efusiu que fan els seus autors dels edificis i les runes medievals (monestirs, convents, cementeris, castells...)
Un breu repàs als orígens d’aquest gènere que ens ajudaran a arribar fins a Dràcula i a comprendre’n algunes coses.

El gènere gòtic, entra en la literatura anglesa en el Segle XVIII, amb la publicació de “El Castillo d’Otranto” d'Horace Walpole, considerat l’iniciador del gènere en 1764. Aquesta obra no és el que els lectors contemporanis anomenarien un bon llibre. L’argument cau sovint en el ridícul i els personatges són poc versemblants. 

Més tard apareixen dues obres de la mateixa autora: Ann Radcliffe “Los misterios de Udolpho” i “El italiano”. 
Aquestes obres mostren ja els signes de novel·la gòtica. Les dues conten la història d’una formosa heroïna, d’una sensibilitat exquisida perseguida per un vilà alt i ombrienc que vol fer-li mal. (principalment en el terreny sexual) Per escapar d’eixa presència l’heroïna fuig a través d’escenaris foscs, tètrics i plens de perills fins que just al final és rescatada per un jove, atractiu i considerat poc amenaçador sexualment. Les novel·les de Radcliffe són terrorífiques tot i estar basades en personatges estereotipats. Però funcionen gràcies a la tensió entre la prosa i els horrors sexuals que constitueixen el tema real.
El dimoni de l’incest, que s’endevina en la prosa de Radcliffe, mostra tot el seu rostre en “El monjo” de Mattew G.Lewis (1796) una novel·la en la que un monjo obra com un dimoni. La seua carrera malèfica comença amb una violació, segueix amb un matricidi i l’incest i acaba amb una aterridora escena en el desert, en la qual el diable ve a endur-se l’ànima del monjo.


“Melmoth el errabundo “(1820) de Charles Maturin, és probablement i sempre segons Wolf, la millor de les primeres novel·les gòtiques.

Resulta curiós comprovar que a penes apareixen imatges de vampirs en les primeres novel·les gòtiques. El primer vampir d’una certa importància sorgeix amb la novel·la de John Polidori. “El Vampiro. Un cuento” (1819) Tot i ser un personatge encartonat i d’escassa qualitat lideraria, estableix la imatge prototípica del noble vampir.

“Verney el vampiro” (1847) és, segons Wolf le pitjor millor llibre escrit del món. És necessari oblidar-se de la literatura; oblidar l’estil de la prosa, de la caracterització dels personatges i deixar-se dur per l’acció, acció i acció, en bona part violenta i a voltes tan luxuriosa que frega la pornografia.

“Camilla” (1872) és un conte llarg de vampirs escrita per Sheridan Le Fanu i està més propera en el temps i en la qualitat al Dràcula de Bram Stoker i la influència d’aquest sobre aquella és més que probable.

I llavors, al món apareix Dràcula.
Bram Stoker va ser un ambiciós empresari teatral irlandés i mediocre escriptor que va publicar el 1897 l’obra que faria immortal al rei dels vampirs.

En un primer moment, Stoker va tenir, en el transcurs d’unes lectures en British Museum, coneixement de l’existència de Vlad Tepes, figura que utilitzaria per a crear Dràcula.

Vlad, conegut amb el sobrenom de “l’Empalador” fou un príncep valac que va governar Transsilvània de manera intermitent entre el 1448 i el 1479. El primer que cal saber és que ell no era cap vampir. Era un mortal comú, això sí, i com molts altres prínceps de la seua època; extremadament cruel. Foren precisament eixos actes de crueltat els que l’han elevat a la mitologia. Vlad era un home maligne. El seu sobrenom venia donat pel costum d’empalar vives a les seues víctimes en llargues estaques, creant veritables boscs macabres on les víctimes morien lentament en agonia. Existeix un gravat en el qual apareix fent un dels seus plaers preferits, que no era altre que el de sopar al fresco en mig d’eixe bosc.

Mostres del seu sadisme les trobem en l'ocasió en què per acabar amb la mendicitat al seu regne va convidar a sopar als captaires i en el moment àlgid de la festa li va calar foc al saló.
O l’altra ocasió en la qual uns mercaders turcs que es negaren a llevar-se el turbant en la seua presència i acabaren amb ell fixat al cap amb un clau.
Resulta doncs irònic que Tepes encara siga honrat a en Romania actual com una figura patriòtica, símbol del nacionalisme romanés que va fer front als turcs.

Va ser afortunat Stoker amb aquest personatge i més quan Transsilvània era, i continua sent-ho, un territori misteriós i exòtic.

Stoker mai va ser-hi i es diu que es queda curt en les descripcions que fa dels paisatges. En la Transsilvània contemporània a més a més hi ha una considerable falta d’interés i de coneixement sobre els vampirs. Fet que, per interessos purament turístics ha anat canviat en els darrers anys, creant-s’hi al voltant de la figura de Dràcula tot un negoci.

Foto Igor Vicens

Llegia l’altre dia que el Castell de Bran era visitat en la segona meitat del segle XX per “motxillers” americans que seguien el mite de Dràcula. En preguntar als pagesos de la regió, aquests declaraven no saber res, però ben aviat van vore el negoci i de llavors, el castell de Bram s’ha convertit en una atracció turística de primer ordre.
A més, Stoker es va poder beneficiar d’un interessant estudi del folklore transsilvà escrit per una infatigable viatgera: Emily Gerard. El seu llibre “The land before theforest” (que ve a ser el nom traduït de Transsilvània) proporcionà a l’escriptor la mena de detalls que un novel·lista necessita per tal de crear una atmosfera veraç.

Així doncs, En les sales del British Museum, Stoker va trobar els materials necessaris per a la seua ficció: un noble malvat, una regió exòtica i salvatge i una estranya tradició sobre els vampirs.


Dràcula és doncs una obra de gènere gòtic que s’emmarca perfectament com a exemple de novel·la victoriana d’aventures. Però si afinem un poc més els sentits, ens adonem que es fa encara més interessant en comparar-la amb un romanç cavalleresc.
Tenim a quatre cavallers i dues dames. El doctor Van Hesing l’han comparat amb Merlí, el vell savi, coneixedor de tots els secrets per a véncer el drac i és qui guia als demesos en la confrontació contra el mal. Dràcula (el nom pot significar “fill del drac” que era, a més a més, el nom l’orde militar a la qual pertanyia el pare de Vald Tepes (Dracul) és el drac mateix. Les joves Mina Harker i Lucy Westerna són les donzelles en perill que han de ser rescatades de les urpes del drac.


Vist des d’aquesta perspectiva és una novel·la a la que hom s’hi enganxa fàcilment.
Per altra banda cal trobar allò que jo no veia en un primer moment però hi és, subjacent baix la superfície de l’acció.
Sexualitat, no amor, no pelegrinatges cavallerescs ni heroisme aventurer: aquest és el nucli de la trama. Sexualitat estranya, Possiblement ni tan sols Stoker n'era conscient, atrapat en els seus convencionalismes.
Porte ací un anàlisi sobre el que es diu d'una novel·la psicològica i una novel·la visionaria, categories establertes per Calr Jung que ens serviran per a adonar-nos de la profunditat del llibre i l’horror que d’ell es desprén:


Jung ens diu que la novel·la psicològica tracta amb materials extrets de la consciència humana, les coses que abasta pertanyen al regne de la cosa comprensible.

Per contra la novel·la visionaria, tracta amb materials que ja no són tan familiars.... provenen de la ment i suggereixen abismes temporals, una experiència que rabassa la comprensió i davant la qual, l’home, pot sucumbir.

És a dir que la novel·la psicològica és la que l'autor intenta comprendre el comportament humà en el marc de la raó, mentre que la visionaria, tal com la descriu Jung, revela una visió pertorbadora de monstres i esdeveniments sense sentit que excedeixen la comprensió o els sentiments humans.


Dràcula és doncs la novel·la visionaria per excel·lència encara que Stoker tractava de donar explicacions dins els marcs dels seus convencionalismes victorians, sobre els que discursegen els seus personatges.
Si veiem a Dràcula com una novel·la visionaria tal com la descriu Jung, emergeix d’una manera molt diferent. És esfereïdora, terrorífica i ens porta a les nostres pors particulars.

Parlàvem de l’erotisme: Recordem que tenim a tres cavallers, un savi, un vilà i dues donzelles, però la novel·la opera en un sentit molt més eròtic que una senzilla operació per rescatar a la donzella.
El fet espantós que el vilà tinga poder sobre les donzelles i que aquestes s’entreguen a ell, doblegada la seua voluntat, dóna una altra dimensió a l’obra.

Les joves, un cop mossegades pel vampir, experimenten canvis: es tornen més voluptuoses i lascives. Al mateix castell de Dràcula, ens conta el narrador, viuen tres espaterrants vampiresses. La natura d’aquestes és confusa encara que deixe ací un interessant enllaç on s’analitza quina mena de criatures són i quina és la relació que tenen amb el conte.

Aquesta enorme càrrega d’erotisme roman subjacent al llarg de tota la novel·la. L’atac del vampir es converteix en una mena de violació consentida i inconscient, ja que les víctimes perden la capacitat de defendre’s davant seu i s’abandonen. El fet que per a convertir-se en vampir hagen de beure la sang de Dràcula és un ritual que ens remunta en el temps i a estranyes cerimònies d'iniciació que estremeixen per la seua força i fa que tot plegat siga un malson terrible.

I així l’he viscut jo al llarg d’un més:
A poques pàgines del final del llibre, el meu imprevist viatge a Transsilvània, que s’havia fixat per al dissabte 4 de novembre, es va veure ajornat a causa de la mort d’un familiar. 
Ni el viatge ni la mort estaven previstes. Tampoc ho estava que em trobés llegint Dràcula aquest mes d’octubre i principis de novembre. El llibre el vaig veure en les prestatgeries d’una llibreria aquest estiu. Em va sorprendre perquè no recordava tenir-lo a la biblioteca. 

 

Foto Igor Vicens

Més endavant vaig saber que sí que hi és. En una edició diferent. 

Foto Igor Vicens

Diuen que els llibres et criden, t’elegeixen i, segurament, com que no li feia cas als que tenia a la biblioteca, el conte Dràcula, amagat entre les fulles d’aquell volum i en aquella llibreria, em va cridar.

Viatge, Transsilvània, mort i com diu Jung: la lectura d’una obra visionaria m’han fet VIURE la novel·la d’una manera intensa, en la qual la ficció i la realitat s’unien com mai abans ho havien fet. 
Al llarg d’un mes, cada nit, rebia al llit la visita del rei dels vampirs. A mesura que s’apropava el viatge i a través de les pàgines em sorprenia l'omnipresència d’eixe ser maligne que ho inundava tot. 
Era emocionant. 
Estava a poques pàgines del final de la novel·la quan vaig saber de la trista notícia.
Vaig reprendre amb tristesa la lectura el diumenge 5 de novembre, casualment el dia que Bram Stoker va triar per donar mort al comte Dràcula.

Aquella mateixa nit hauria d’haver estat a Brasov, a pocs quilòmetres del Castell de Bran.La lluna plena entrava per la finestra quan vaig tancar el llibre. Vaig pensar que aquesta mateixa lluna estava il·luminant el castell, brillant sobre els boscs feréstecs i frondosos de Transsilvània; il·luminant els seus secrets. Però no hauria sabut com acabava la novel·la, ja que el llibre, per estar a punt d’acabar, no m’haguera acompanyat. No duc mai de viatge els llibres als quals els queden poques fulles. Així doncs, d’alguna manera i fins al final, la mort de Dràcula se m’ha revelat a través d’un altre traspàs.
Dedique per tant aquesta ressenya al iaio Fernando i a la seua memòria. Volia pujar-la demà 15 de novembre, però m'he adonat que no tinc clar com ho faré.

Casualment, i com tot al voltant d'aquest lectura, demà es un aniversari i el iaio hauria complert 94 anys.


No puntuaré doncs aquesta gran novel·la per haver-la viscut. Agraïsc el vostre temps per llegir-me i penjo aquest post a La Biblioteca de Lymus sense allargar-me més, doncs aquest final l'escric des de Transsilvània on finalment hi he anat i on també casualment, hi tinc un amic. 

D’aquí unes hores seré al castell de Dràcula, i ja possiblement ja no tindré wifi. 

Nota a peu de pàgina: Transsilvània és molt més que vampirs i paratges inhòspits. 
És un lloc d'una bellesa extraordinària.

El Castillo de Otranto - Horace Walpole

Título: EL castillo de Otranto

Autor: Horace Walpole

Editorial: Valdemar

1ªEdición: Enero 2008

Idioma; Castellano

ISBN:978-84-7702-591-7

Comprar En AMAZON

Hola y bienvenido a La Biblioteca de Lymus. 

Antes de empezar, te debo unas disculpas, amigo lector.

¿Quien soy yo para juzgar un autor, sino un simple lector? Por ello, a la hora de reseñar, debería basarme en mi própia experiencia,  nunca en la de otros.

Sirva esta reseña para elevar mis disculpas a un autor de quien no opiné favorablemente, basando todo mi argumento en la impresión de otra persona.

Aprendí una lección:

Si vas a hablar házlo con conocimiento de causa. Si no: ¡calla esa boca que por tus dedos habla!

Aquellos que leéis la biblioteca, sabréis que lleva seis meses con un derrotero gótico que empezó con Dràcula de Bram Stoker. 

Remontémonos pues a su resenya. (Está escrita en valenciano y al final de la misma hay un traductor):

http://labibliotecadelymuscatala.blogspot.com.es/2017/11/dracula-bram-stoker.html

Solo un juntador de letras mediocre —ni siquiera un escritor— podría haberla escrito en los términos que yo lo hice. Es por ello, amigo lector, que quiero, con esta reseña, rebatir una parte del contenido de lo que escribí de Drácula.

El caso es sencillo. Sin más información que un prólogo de Leonard Wolf — esposo de VirginaWolf y uno de los miembros de los denominados Apóstoles de Cambridge— me dispuse a escribir sobre el famoso vamprio, aventurándome, siguiendo las letras de Wolf, a criticar algunas de las obras precursoras del género gótico. 

Tras leer, este fin de semana y de una tacada, el Castillo de Otranto, en absoluto puedo estar deacuerdo con Wolf.

És una obra fantàstica, en todas las acepciones de la palabra. Debe leerse en clave onírica y hacerlo en su contexto. 

Valiente escritor fue Walpole. Visionario y valiente. 

Corrijo pues lo escrito sobre él en la resenya mencionada y no puedo más que recomendar su lectura:

Nos situamos en el S XVIII, por un lado tenemos a los estirados de la ilustración, su racionalismo materialista y sus convencionalismos neoclasicos y por otro... bien, por otro unos inconformistas, prerrománticos, utòpicos y con curiosidad por el medievalismo y las famosas historias de caballería que, desde Cervantes con su Don Quijote de la Mancha (1605), Ludovico Ariosto con Orlando el Furioso (1516) o Torquato de Sato con Geruaslemme Liberatta (1581),  habían conseguido que los oligarcas wigh (antiguo Partido Liberal británico) se vieran a ellos mismos como descendientes de aquellos nobles, paladines de la libertad inglesa, ferozmente antimonàrquicos y que rechazaban el anglicismo* 

*del prólogo de Antonio José Navarro.

Así se vió Walpole a sí mismo.

Penúltimo de seis hijos, su padre fue Sir Robert Walpole, primer ministro wigh y responsable de que, desde 1735,  el 10 de Downing Street sea residencia oficial de todos los primeros ministros de la corona.

Nos encontramos de nuevo a un adinerado aristòcrata (verJan Potoki y su manuscrito encontrado en Zaragoza) que; decide remar contra corriente dispuesto a escribir sobre màgia, fantasmas, ruinas, castillos y amores románticos y que con estos ingredientes, grandes dosis de imaginación y una pluma crea  El Castillo de Otranto, publicado en 1764, inaugurando, según los estudiosos, lo que más adelante vendrà a llamarse literatura gótica.

Y no solo con su pluma, el gótico entró en más facetas de la vida del autor; el señor Walpole se hizo con una propiedad cerca del Támesis, llamada Strawberry Hill, que decoró con elemetos góticos: arcos apuntados, bóvedas de crucería, torres,pináculos, agujas, gàrgolas, caireles, crestería... inaugurando el estilo llamado "gothic revival" que se alargaría a lo largo de la época Victoriana.

Volviendo al libro:

Pensado para ser leído en voz alta, como era costumbre en la época, ha sido para mí un verdadero tesoro.

Siniestra, irónica, desmesuradamente fantàstica, melodramàtica, repleta de sombríos detalles oníricos y toques de humor, El Castillo de Otranto, ha sobrevivido a todo tipo de analisis los últimos dos cientos años. 

Escribió Walpole:

« La imaginación le fue dada al hombre para compensarlo por lo que no es; y el sentido del humor para consolarlo por lo que es»

No en vano fue el libro de cabecera del ideòlogo surrealista André Bretón a la hora de demostrar el poder del inconsciente en el proceso creativo.

Sobre la obra, hay que tener en cuenta que se trata de un texto escrito en el S XVIII, la sociedad era distinta y por lo novedoso de su estilo, muchas de las reacciones de los personajes llegan hasta extremos hilarantes. Sirva de ejemplo la melodramàtica escena en la que el joven Theodore ofrece su vida para proteger a la princesa, en una escena que puede llegar a ser tan cavalleresca, que uno llegue a soltar un estentóreo y nocturno: «—¡¡venga ya!!» y despertar con la expresión a su pareja, que anda dormida a tu lado.

En El castillo de Otranto La acción sucede completamente en un castillo, — otro elemento, junto a ruinas, fantasmas y monasterios que será recurrente en el género gótico— en el principado de Otranto, situado en el Sur de Italia. Ya desde sus primeros compases aparece de manera natural lo sobrenatural, lo extravagante, que se entremezcla con la narración de un modo exquisito:

«Un gigantesco yelmo, un yelmo cien veces más grande que cualquier yelmo, cubierto con una gran cantidad de plumas negras», cae del cielo y se lleva la vida, aplastando, al único heredero al principado justo antes de su boda. Su padre sin podibilidad de garantizar su linaje decide, en ese momento, tomar por esposa y por la fuerza a la que íba a ser su nuera.

Se crea en esta obra la figura del villano que desea hacer daño a una jóven en el terreno sexual. Argumento que según pude comprobar en las exelentes novelas El monje por un lado y Drácula por otro, se va a repetir en el proceso de nacimiento de la literatura gótica siendo quizás Anne Radcliffe su mayor exponente con sus dos obras; El Italiano y Los misterios de Udolpho, que espero poder leer pronto.

En conclusión: 

El género gótico me tiene fascinado. Me gusta en su variante musical, como evolución de aquél no-future, del Punk britànico, hasta llegar al estado de languidez sombría que lo llevaron las bandas del New Wave. Me gusta en su variante arquitectónica.

Me gusta en su variante literaria. 

Me fascina la visión del amor romántico, incondicional, inalcazable al que no pudeo dejar de ver, (aunque sean similitudes más de estilo que físicas),  hundir sus raíces en la cultura Occitana del S XIII; con los trobadores, las trobairitz y sus lleisd'amors. 

Tenían ellos una palabra para definir este estado utópico de sufrimiento del enamorado, lo llamaban "Minne"

Y yo encuentro la Minne entre las páginas de todos los libros del género que hasta ahora he leído.

Recomiendo la lectura de El castillo de Otranto y agradezco tu tiempo, querido lector. Si lo deseas puedes dejar un comentario en este mismo blog o en las distintas plataformas en las que se encuentra la biblioteca.

¡Salud y buenas lecturas!

Azul de Prusia - Philip Kerr

Bon dia bona gent!

Llega septiembre. El verano  fue caluroso en la Biblioteca. Las horas nocturnas pasaban lentas. Los relojes arrastraban sus agujas por las esferas blandas. Se pasaban las páginas de los libros con esfuerzo; con la desesperación de pasar tantas noches blancas debido al calor y los ojos, a menudo fatigados, leían sin comprender, leían en diagonal…, o no leían.

 Solo los mosquitos, ¡fíjate!, con su vuelo agudo pueden ahora contar otra historia de este verano en la Biblioteca. Ellos se han divertido.

La lenta lectura de Patria, de Aramburu, devoró medio verano. El otro medio transcurrió entre lecturas ligeras de libros que encontré por los estantes. Pequeñas ediciones que regalaban junto a un periódico allá por 1990.

Bram Stoker, Isaac Asimov,  Rafael Alberti y algún otro autor que no recuerdo ahora pasaron por mis manos y bajo mis ojos insomnes, todos ellos cuentos cortos y algunos poemas — y que me perdonen los olvidados, en cuanto pueda, recuperaré su nombre y lo subiré a esta publicación para que no queden en el olvido, como lo estuvieron, todo este tiempo, sus libros en una estantería.  

Al fin llega septiembre y regresamos a la rutina, a las noches de lectura ágil, a las temperaturas idóneas para el funcionamiento óptimo de las pupilas. Las primeras lluvias, truenos y relámpagos, han refrescado por fin el ambiente y yo os traigo  un libro que me ha sorprendido agradablemente estos meses en el horno, a pesar de tratarse de novela negra o policíaca y por ello no ser de mis lecturas habituales. 
Su autor, Philip Kerr, recientemente fallecido (marzo 2018), ha sido un descubrimiento. Me ha gustado el humor con el que escribe, y he encontrado atractivas las metáforas que se hallan en la trama, emocionante y sombría a la vez. 

La obra de la que hablo es Azul de Prusia.

Autor: Philip Kerr

Editorial: RBA LIBROS

Nº de páginas: 544 págs.

Encuadernación: Tapa dura

Lengua: CASTELLANO

ISBN: 9788490568910



Contraportada:
1956. el general erich Mielke, un alto mando de la stasi al que no le gustan las negativas como respuesta, ha viajado hasta la Riviera francesa para obligar a Bernie Gunther a asesinar a una mujer. es una misión suicida yGunther lo sabe, así que huir es su única opción. Mientras escapa de los agentes de la stasi, el antiguo detective rememora otro caso: en 1939 fue enviado a Baviera a resolver un asesinato cometido en la segunda residencia de Hitler.diecisiete años separan ambas historias, pero los vínculos entre pasado y presente nunca se acaban de romper.


Impresiones

Bernie Gunther es un detective inspirado en el personaje del detective Philip Marlowe, de Raymond Chandler. Un  tipo poco usual, muy a su pesar acostumbrado a trabajar para los malos que a lo largo de trece libros desarrolla su carrera en el apogeo y declive nazi.

Azul de Prusia el título doceavo de la serie.

Por su calidad literaria, la obra de Kerr se convierte así en un libro refugio para la Biblioteca; un valor seguro para esas épocas en las que no encuentro nada que me enganche a leer. Y eso que al empezar lancé un suspiro: « otro Falcó… », me dije, pues el protagonista tenía semejanzas con el protagonista truhan y postizo de las sagas de Pérez Reverte que ya reseñé en su momento. Pero a diferencia de aquél, el protagonista de Kerr es alguien que engancha. Eso junto a la excelente documentación histórica consiguen una fotografía de la época muy acertada. 

Os recomiendo pues este autor y si tenéis sugerencias o queréis comentar cualquier cosa relacionada no dudéis en dejar un comentario en esta publicación.

¡Hasta pronto!

El monje -Matthew Lewis

El Monje

Autor: Matthew Lewis

Editorial: Valdemar

Nº de pàginas:  504 págs.

Encuadernación: Tapa dura

Lengua: Castellano

ISBN: 9788477026853

Resumen y sinópsis 

 El Monje, de Matthew G. Lewis, libro terrible y una de las cimas de la novela gótica, vio la luz en marzo de 1796, y despertó inmediatamente el interés y el asombro de la crítica y el público. Hoy, doscientos años más tarde, el poder hipnótico de su prosa y el veneno moral que destilan sus páginas sigue despertando el asombro de las generaciones de lectores que gustan del terror clásico. Ya desde su aparición, la obra fue tachada y condenada por impía, libertina, atea y corrompida. H. P. Lovecraft, maestro de ceremonias de la literatura macabra, la considera «una obra maestra de verdadera pesadilla cuyos elementos generales de corte gótico están condimentados con un cúmulo de rasgos macabros».

La novela nos presenta a un monje español, llamado Ambrosio, quien de un estado profundamente virtuoso pasa a ser tentado por el demonio bajo la apariencia de la doncella Matilde. Finalmente, Ambrosio es condenado a morir en manos de la Inquisición. Anoche no dormí. A la luz de un pequeño LED, mis ojos corrían por los renglones como un carruaje. Una calesa tirada por los dos caballos negros y desbocados que eran mis pupilas a las que el terror había sorprendido en un bosque de papel.

Impresiones

Atisbaba el final de la novela a unas ciento cincuenta pàginas y no podía dejarla. Viendo que las manecillas del reloj avanzaban, cerré la luz. Era cerca de la una y sin poder conciliar el sueño la volví a abrir. El horror, mezclado con la emoción y la intriga por conocer el desenlace de la misma me habían robado el sueño. La terminé y no puedo más que recomendar su lectura.

El monje, es una novela precursora de lo que sería el género gótico. Me llegó por casualidad y es, después de Dràcula de Bram Stoker, (reseñada en este mismo blog) el segundo libro puramente gótico que ocupa su lugar en esta biblioteca.

La novela gótica coge su nombre del uso efusivo que hacen sus autores de los edificios y las ruinas medievales. Estos escenarios los encontramos en El monje: una vieja abadía, con su cementerio y su intrincada cripta subterrànea.

El género gótico entra en la literatura inglesa en el Siglo XVIII, con la publicación de "El Castillo d'Otranto" de Horace Walpole quien es considerado el iniciador del género en 1764.

Más tarde aparecen dos obras: Los misterios de Udolpho y El Italiano, ambos de la misma autora: Ann Radcliffe. Las dos obras cuentan la historia de una bella heroína, de una sensibilidad exquisita perseguida por un villano, alto y sombrío que quiere hacerle daño, principalmente en el terreno sexual. Y este es, principalmente también, el tema sobre el que se sostiene la novela que ahora reseñamos y que el autor lleva a extremos escalofriantes  El monje,  fue enteramente escrito en diez semanas. Por su temática transgresora se convirtió muy pronto y a través de boca oído en un “Best Seller”. Fue tachada y condenada por impía, libertina, atea y corrompida. Eso, a pesar de que  muchos pasajes fueron eliminados por el autor.  

El monje es como una caja a su vez llena de cajitas más pequeñas que se van abriendo con historias diversas entrelazadas hasta su trepidante final.

Si bien la primera parte tiene un ritmo vacilante y algún pasaje se hace pesado. La obra coge un asombroso impulso en el sobrenatural episodio de la monja sangrienta para avanzar  hacia su desenlace, momento álgido de la misma.

El monje es la historia de Ambrosio,  un hombre santo que se ve tentado por el diablo — bajo la apariencia de la hermosa doncella Matilde— y recorre las más bajas estancias de la abyección, hasta buscarse la ruina. El asesinato, la violación, el incesto son los ingredientes sobre los que el autor arma el texto.

Retomamos aquí el hilo de las primeras novelas góticas arriba mencionadas, en las que los villanos persiguen a bellas jóvenes para hacerles daño en el terreno sexual, pues es este el argumento que quizás más me ha perturbado en la lectura de El monje: Gran parte de la obra describe como Ambrosio planea y ejecuta una violación. Anoche, leí con la esperanza de que, por el arte del autor para mantener el suspense y haber sucedido anteriormente, finalmente se frustrasen sus planes.

Hay en la obra un retrato de la sociedad de la època, en la que la mujer es vista como un ser desvalido a quien hay que proteger y cuyo papel en el mundo es básicamente  proporcionar placer al hombre.  Es de suponer que el autor usó la figura de un religioso para dar más dramatismo a su obra. Tampoco pasa desapercibido el profundo sentimiento anticlerical de la obra y la denuncia que Matthew G. Lewis, protestante, hace de la Iglesia Católica y sus estamentos.

El monje es una novela muy buena para quienes gustamos del género. Su lectura; entretenida y con una construcción muy sólida que la convierten por derecho propio en un clásico de esta biblioteca.  Es mucho más que la historia de un fraile lujurioso: Es la historia de un amor imposible. És la historia de un huérfano agradecido, de unas damas que buscan su lugar en la sociedad Madrileña, de almas en pena, de espíritus y seres del inframundo, de la desgarradora pérdida del amor romántico y de un caballero que lucha contra el mal para liberar a su doncella.

Todo esto es El monje. Una novela visionaria, de una factura extraordinaria que como he mencionado, recomiendo absolutamente.