Dràcula- Bram Stoker

Títol: Dràcula.

Autor: Bram Stoker.

Editorial: No importa

ISBN; No importa

Idioma; No importa

Pàgines: 600 més o menys. Depèn de si l'edició conté o no el primer capítol escrit per Stoker i que va desestimar per considerar que no aportava massa a la història.



Vaig creure que no tindria valor per a ressenyar Dràcula, de Bram Stoker. Quin atreviment! Si no sóc doctor en literatura, ni crític literari... i en el cas d’aquesta obra; ni tan sols sóc vampir! 
Parlar d’un gran clàssic em causa un respecte atàvic. És com si, des de la meua petita existència tractés de jutjar la vida d’un ancià, savi i respectable.
Havia però de fer-ho. Li ho dec a algú.

Ens hem de remuntar en el temps per trobar el valor que em cal. Vinga!, acompanyeu-me!

Tinc vint anys i sóc sinistre. No gòtic. Vist d’obscur, escolte música sinistra i tinc un cert gust per les lectures tenebroses de Lovecraft, Poe i Baudelaire amb les que coquetege sovint. Tot i que m’atreu, (i molt!), el romanticisme gòtic no sent especial atracció per les històries de vampirs. He hagut d’esperar vint anys per adonar-me del meu error. El sèptim art en té part de culpa. 


Hi ha més de dues-centes pel·lícules basades en Dràcula de manera que el tema s’ha vist retorçat, espremut i explotat de tal manera que el meu interés va quedar diluït entre sang, ullals afilats i fantasies eròtiques diverses, que al meu criteri llevaven tot l’interés pel gènere. Que equivocat estava! Cal llegir Dràcula! És imprescindible!

He investigat durant uns dies sobre la novel·la.  I els meus dits de vint anys ara escriuen apressa. Els imagine llargs i nuosos com els de Bela Lugosi, el Dràcula cinematogràfic per excel·lència — sense desmeréixer posteriors actuacions com les de Cristopher Lee o Frank Langnella — corrent sobre el teclat com ho farien sobre l'orgue d'una esglesia.





Donat que Dràcula,és una novel·la que s’inserta dins la tradició gòtica, no està de més que us deixe uns breus apunts sobre aquest gènere literari que rescate d’un pròleg de Leonard Wolf.


La novel·la gòtica treu el nom per l’ús efusiu que fan els seus autors dels edificis i les runes medievals (monestirs, convents, cementeris, castells...)
Un breu repàs als orígens d’aquest gènere que ens ajudaran a arribar fins a Dràcula i a comprendre’n algunes coses.

El gènere gòtic, entra en la literatura anglesa en el Segle XVIII, amb la publicació de “El Castillo d’Otranto” d'Horace Walpole, considerat l’iniciador del gènere en 1764. Aquesta obra no és el que els lectors contemporanis anomenarien un bon llibre. L’argument cau sovint en el ridícul i els personatges són poc versemblants. 

Més tard apareixen dues obres de la mateixa autora: Ann Radcliffe “Los misterios de Udolpho” i “El italiano”. 
Aquestes obres mostren ja els signes de novel·la gòtica. Les dues conten la història d’una formosa heroïna, d’una sensibilitat exquisida perseguida per un vilà alt i ombrienc que vol fer-li mal. (principalment en el terreny sexual) Per escapar d’eixa presència l’heroïna fuig a través d’escenaris foscs, tètrics i plens de perills fins que just al final és rescatada per un jove, atractiu i considerat poc amenaçador sexualment. Les novel·les de Radcliffe són terrorífiques tot i estar basades en personatges estereotipats. Però funcionen gràcies a la tensió entre la prosa i els horrors sexuals que constitueixen el tema real.
El dimoni de l’incest, que s’endevina en la prosa de Radcliffe, mostra tot el seu rostre en “El monjo” de Mattew G.Lewis (1796) una novel·la en la que un monjo obra com un dimoni. La seua carrera malèfica comença amb una violació, segueix amb un matricidi i l’incest i acaba amb una aterridora escena en el desert, en la qual el diable ve a endur-se l’ànima del monjo.


“Melmoth el errabundo “(1820) de Charles Maturin, és probablement i sempre segons Wolf, la millor de les primeres novel·les gòtiques.

Resulta curiós comprovar que a penes apareixen imatges de vampirs en les primeres novel·les gòtiques. El primer vampir d’una certa importància sorgeix amb la novel·la de John Polidori. “El Vampiro. Un cuento” (1819) Tot i ser un personatge encartonat i d’escassa qualitat lideraria, estableix la imatge prototípica del noble vampir.

“Verney el vampiro” (1847) és, segons Wolf le pitjor millor llibre escrit del món. És necessari oblidar-se de la literatura; oblidar l’estil de la prosa, de la caracterització dels personatges i deixar-se dur per l’acció, acció i acció, en bona part violenta i a voltes tan luxuriosa que frega la pornografia.

“Camilla” (1872) és un conte llarg de vampirs escrita per Sheridan Le Fanu i està més propera en el temps i en la qualitat al Dràcula de Bram Stoker i la influència d’aquest sobre aquella és més que probable.

I llavors, al món apareix Dràcula.
Bram Stoker va ser un ambiciós empresari teatral irlandés i mediocre escriptor que va publicar el 1897 l’obra que faria immortal al rei dels vampirs.

En un primer moment, Stoker va tenir, en el transcurs d’unes lectures en British Museum, coneixement de l’existència de Vlad Tepes, figura que utilitzaria per a crear Dràcula.

Vlad, conegut amb el sobrenom de “l’Empalador” fou un príncep valac que va governar Transsilvània de manera intermitent entre el 1448 i el 1479. El primer que cal saber és que ell no era cap vampir. Era un mortal comú, això sí, i com molts altres prínceps de la seua època; extremadament cruel. Foren precisament eixos actes de crueltat els que l’han elevat a la mitologia. Vlad era un home maligne. El seu sobrenom venia donat pel costum d’empalar vives a les seues víctimes en llargues estaques, creant veritables boscs macabres on les víctimes morien lentament en agonia. Existeix un gravat en el qual apareix fent un dels seus plaers preferits, que no era altre que el de sopar al fresco en mig d’eixe bosc.

Mostres del seu sadisme les trobem en l'ocasió en què per acabar amb la mendicitat al seu regne va convidar a sopar als captaires i en el moment àlgid de la festa li va calar foc al saló.
O l’altra ocasió en la qual uns mercaders turcs que es negaren a llevar-se el turbant en la seua presència i acabaren amb ell fixat al cap amb un clau.
Resulta doncs irònic que Tepes encara siga honrat a en Romania actual com una figura patriòtica, símbol del nacionalisme romanés que va fer front als turcs.

Va ser afortunat Stoker amb aquest personatge i més quan Transsilvània era, i continua sent-ho, un territori misteriós i exòtic.

Stoker mai va ser-hi i es diu que es queda curt en les descripcions que fa dels paisatges. En la Transsilvània contemporània a més a més hi ha una considerable falta d’interés i de coneixement sobre els vampirs. Fet que, per interessos purament turístics ha anat canviat en els darrers anys, creant-s’hi al voltant de la figura de Dràcula tot un negoci.

Foto Igor Vicens

Llegia l’altre dia que el Castell de Bran era visitat en la segona meitat del segle XX per “motxillers” americans que seguien el mite de Dràcula. En preguntar als pagesos de la regió, aquests declaraven no saber res, però ben aviat van vore el negoci i de llavors, el castell de Bram s’ha convertit en una atracció turística de primer ordre.
A més, Stoker es va poder beneficiar d’un interessant estudi del folklore transsilvà escrit per una infatigable viatgera: Emily Gerard. El seu llibre “The land before theforest” (que ve a ser el nom traduït de Transsilvània) proporcionà a l’escriptor la mena de detalls que un novel·lista necessita per tal de crear una atmosfera veraç.

Així doncs, En les sales del British Museum, Stoker va trobar els materials necessaris per a la seua ficció: un noble malvat, una regió exòtica i salvatge i una estranya tradició sobre els vampirs.


Dràcula és doncs una obra de gènere gòtic que s’emmarca perfectament com a exemple de novel·la victoriana d’aventures. Però si afinem un poc més els sentits, ens adonem que es fa encara més interessant en comparar-la amb un romanç cavalleresc.
Tenim a quatre cavallers i dues dames. El doctor Van Hesing l’han comparat amb Merlí, el vell savi, coneixedor de tots els secrets per a véncer el drac i és qui guia als demesos en la confrontació contra el mal. Dràcula (el nom pot significar “fill del drac” que era, a més a més, el nom l’orde militar a la qual pertanyia el pare de Vald Tepes (Dracul) és el drac mateix. Les joves Mina Harker i Lucy Westerna són les donzelles en perill que han de ser rescatades de les urpes del drac.


Vist des d’aquesta perspectiva és una novel·la a la que hom s’hi enganxa fàcilment.
Per altra banda cal trobar allò que jo no veia en un primer moment però hi és, subjacent baix la superfície de l’acció.
Sexualitat, no amor, no pelegrinatges cavallerescs ni heroisme aventurer: aquest és el nucli de la trama. Sexualitat estranya, Possiblement ni tan sols Stoker n'era conscient, atrapat en els seus convencionalismes.
Porte ací un anàlisi sobre el que es diu d'una novel·la psicològica i una novel·la visionaria, categories establertes per Calr Jung que ens serviran per a adonar-nos de la profunditat del llibre i l’horror que d’ell es desprén:


Jung ens diu que la novel·la psicològica tracta amb materials extrets de la consciència humana, les coses que abasta pertanyen al regne de la cosa comprensible.

Per contra la novel·la visionaria, tracta amb materials que ja no són tan familiars.... provenen de la ment i suggereixen abismes temporals, una experiència que rabassa la comprensió i davant la qual, l’home, pot sucumbir.

És a dir que la novel·la psicològica és la que l'autor intenta comprendre el comportament humà en el marc de la raó, mentre que la visionaria, tal com la descriu Jung, revela una visió pertorbadora de monstres i esdeveniments sense sentit que excedeixen la comprensió o els sentiments humans.


Dràcula és doncs la novel·la visionaria per excel·lència encara que Stoker tractava de donar explicacions dins els marcs dels seus convencionalismes victorians, sobre els que discursegen els seus personatges.
Si veiem a Dràcula com una novel·la visionaria tal com la descriu Jung, emergeix d’una manera molt diferent. És esfereïdora, terrorífica i ens porta a les nostres pors particulars.

Parlàvem de l’erotisme: Recordem que tenim a tres cavallers, un savi, un vilà i dues donzelles, però la novel·la opera en un sentit molt més eròtic que una senzilla operació per rescatar a la donzella.
El fet espantós que el vilà tinga poder sobre les donzelles i que aquestes s’entreguen a ell, doblegada la seua voluntat, dóna una altra dimensió a l’obra.

Les joves, un cop mossegades pel vampir, experimenten canvis: es tornen més voluptuoses i lascives. Al mateix castell de Dràcula, ens conta el narrador, viuen tres espaterrants vampiresses. La natura d’aquestes és confusa encara que deixe ací un interessant enllaç on s’analitza quina mena de criatures són i quina és la relació que tenen amb el conte.

Aquesta enorme càrrega d’erotisme roman subjacent al llarg de tota la novel·la. L’atac del vampir es converteix en una mena de violació consentida i inconscient, ja que les víctimes perden la capacitat de defendre’s davant seu i s’abandonen. El fet que per a convertir-se en vampir hagen de beure la sang de Dràcula és un ritual que ens remunta en el temps i a estranyes cerimònies d'iniciació que estremeixen per la seua força i fa que tot plegat siga un malson terrible.

I així l’he viscut jo al llarg d’un més:
A poques pàgines del final del llibre, el meu imprevist viatge a Transsilvània, que s’havia fixat per al dissabte 4 de novembre, es va veure ajornat a causa de la mort d’un familiar. 
Ni el viatge ni la mort estaven previstes. Tampoc ho estava que em trobés llegint Dràcula aquest mes d’octubre i principis de novembre. El llibre el vaig veure en les prestatgeries d’una llibreria aquest estiu. Em va sorprendre perquè no recordava tenir-lo a la biblioteca. 

 

Foto Igor Vicens

Més endavant vaig saber que sí que hi és. En una edició diferent. 

Foto Igor Vicens

Diuen que els llibres et criden, t’elegeixen i, segurament, com que no li feia cas als que tenia a la biblioteca, el conte Dràcula, amagat entre les fulles d’aquell volum i en aquella llibreria, em va cridar.

Viatge, Transsilvània, mort i com diu Jung: la lectura d’una obra visionaria m’han fet VIURE la novel·la d’una manera intensa, en la qual la ficció i la realitat s’unien com mai abans ho havien fet. 
Al llarg d’un mes, cada nit, rebia al llit la visita del rei dels vampirs. A mesura que s’apropava el viatge i a través de les pàgines em sorprenia l'omnipresència d’eixe ser maligne que ho inundava tot. 
Era emocionant. 
Estava a poques pàgines del final de la novel·la quan vaig saber de la trista notícia.
Vaig reprendre amb tristesa la lectura el diumenge 5 de novembre, casualment el dia que Bram Stoker va triar per donar mort al comte Dràcula.

Aquella mateixa nit hauria d’haver estat a Brasov, a pocs quilòmetres del Castell de Bran.La lluna plena entrava per la finestra quan vaig tancar el llibre. Vaig pensar que aquesta mateixa lluna estava il·luminant el castell, brillant sobre els boscs feréstecs i frondosos de Transsilvània; il·luminant els seus secrets. Però no hauria sabut com acabava la novel·la, ja que el llibre, per estar a punt d’acabar, no m’haguera acompanyat. No duc mai de viatge els llibres als quals els queden poques fulles. Així doncs, d’alguna manera i fins al final, la mort de Dràcula se m’ha revelat a través d’un altre traspàs.
Dedique per tant aquesta ressenya al iaio Fernando i a la seua memòria. Volia pujar-la demà 15 de novembre, però m'he adonat que no tinc clar com ho faré.

Casualment, i com tot al voltant d'aquest lectura, demà es un aniversari i el iaio hauria complert 94 anys.


No puntuaré doncs aquesta gran novel·la per haver-la viscut. Agraïsc el vostre temps per llegir-me i penjo aquest post a La Biblioteca de Lymus sense allargar-me més, doncs aquest final l'escric des de Transsilvània on finalment hi he anat i on també casualment, hi tinc un amic. 

D’aquí unes hores seré al castell de Dràcula, i ja possiblement ja no tindré wifi. 

Nota a peu de pàgina: Transsilvània és molt més que vampirs i paratges inhòspits. 
És un lloc d'una bellesa extraordinària.