Pa i Xocolata - Teresa Roig

Pa amb Xocolata - Teresa Roig

Fa uns dies una persona a qui aprecie i a qui li estic molt agraït per pensar en mi, em va proposar dur un bloc de ressenyes literàries.
Jo sóc lector, sí, però mai m’havia plantejat de fer-me bloguer.
Més que lector sóc un rosegador de lletres. De fet sóc com un ratolí que de nit devora els llibres en l’entresolat de casa sostenint-los amb les potetes de davant i de dia comenta de veu el que ha llegit amb els altres ratolins lectors de la comunitat on viu.
En aquestes primeres lletres no m’allargaré en el perquè m’he fet bloguer. Sols li faré una forta abraçada a SusiStoryteller tot esperant no defraudar la confiança que ha dipositat en mi.

Aquesta és la primera ressenya que faig en la meua vida. Havia doncs de ser especial, no tant per la seua forma (doncs estic aprenent a ressenyar i l’estructura, aquest primer cop serà, forçament, atípica), com per l’objecte de ressenya. El que sabia és que volia que fos d’un llibre de Teresa Roig i Pa amb Xocolata era, des que es va començar a gestar el projecte; l’elegit.

Els motius eren més aviat personals doncs per a mi l’aviació i la xocolata són, en si mateixos, per deformació professional i afició, ingredients poderosos a l’hora d’encetar una lectura.
El tercer ingredient era la Teresa Roig. Des que la vaig descobrir l’any passat que em té fascinat. El seu estil depurat, la capacitat per transmetre les emocions humanes d’una manera natural i sense circumloquis… La Teresa em va descobrir un nou estil en el món literari i tot plegat era obligat que fos ella i no un altre qui encetés aquesta aventura.

Bé, ja tenia el llibre i tinc el bloc. Em faltava comentar-li-ho a la Teresa i convidar-la a la Biblioteca de Lymus per agrair-li els bons moments que m'ha fet passar. De passada aprofitaria per fer-li una xicoteta entrevista doncs m’interessava molt saber-ne més. També pense que alguns lectors, en acabar de llegir el llibre, tindran aquesta curiositat. Volia saber moltes coses de les emocions que vaig viure llegint-lo. Emocions de tot tipus. L'entrevista la trobareu al final de la ressenya.

 

PA AMB XOCOLATA

ISBN 9788493660130

Autor: Teresa Roig

Editorial: ARA LLIBRES, 2008

Nombre de pàgines: 320 pàgines

Enquadernació:Tapa dura amb sobrecoberta

 
Idioma: Català

Contraportada:

Teresa Roig (Igualada, 1975) ha col·laborat des de jove en diverses publicacions i ha obtingut premis literaris pels seus relats, apareguts en tot tipus de mitjans i reculls. La seva primera novel·la, L'herència de Horst (Alisis, 2007), va permetre al públic descobrir una veu literària nova i prometedora en català. Amb Pa amb xocolata ens demostra, novament, la seva habilitat per entrellaçar suspens històric amb històries humanes i properes, d'herois anònims que encarnen valors universals.


“Agramunt, 1936. Una vesprada d'estiu, en Llibert veu un estel fugaç entre els núvols, als afores del poble. Vol demanar un desig: que torni a obrir la fàbrica de xocolata que tant enyora. Però en apropar-se veu que no és un estel ni un àngel caigut, sinó un home. Un pilot italià de l'Aviaziones Legionaria que, en el transcurs d'una missió secreta, ha patit un accident…”

 

El llibre em va arribar per correu.

Ja les seues tapes són contundents. El títol juntament amb el seu tacte agradable em van fer sentir un regust dolç al fons de la boca. Una sinestèsia per la qual, tan sols tenir-lo a les mans, ja em donava ganes tastar-lo.
Com a lector sempre busque tresors entre les tapes dels llibres i aquest ja prometia, gràcies al disseny atractiu de la coberta obra de Júlia Font amb fotografia de Brad Wilson.

En Pa amb Xocolata, la Teresa Roig em va portar a un viatge en el temps, a la població lleidatana d’Agramunt i al voltant de la seua coneguda fàbrica de xocolata. Això sí, una volta obertes les seues tapes ja no podia parar de llegir. Estava atrapat.

Diuen que la historia l'escriuen els vencedors. Imaginem per un moment que no són ells que l'escriuen però que tampoc ho fan els vençuts. Imaginem que qui narra la guerra és la població civil ... Un xiquet, una mare, un aviador desmemoriat.
Això és el que he tingut entre mans i no em podia desapegar de les fulles fins al punt que vaig acabar per agafar l’hàbit de tancar la llum de matinada… I ho feia sovint emocionat, feliç, esperançat i d’altres, a mesura que avançava la guerra; espantat, angoixat i amb el cor en un puny.
Al costat d'on llig, hi ha una tauleta de nit i el terra s'estén fins a una càlida paret. Jo llegisc en un entresolat de fusta, gitat al llit, de costat, sostenint el cap sobre la mà esquerra i deixant que el xicotet raig de llum elèctrica del flexo il·lumine els llibres.

La llum queia com l'aigua de la dutxa sobre les pàgines, el just per no esguitar a la meua parella que dormia a l'altre costat del matalàs. Els minuts passaven, les hores. Tot i que em temia el pitjor, encara em sentia segur dins del meu cau. Baix les mantes. Calentet. Tanmateix, i perquè no podia tancar les parpelles, al final tancava la llum.

Recorde especialment un dia:

La guerra acabava d'arribar a la vora del jaç. Amb mi, milers de refugiats que em passaven per damunt fugint d'ella. Militars en retirada s'establien sota la meua aixella contant espantoses històries de més enllà de la zona il·luminada. El terra al meu davant s'estenia com un camp en silenci, esperant la batalla, i allà on la llum no arribava, en aquella penombra, era on estava el front. Cada volta més prop. Al fons, a la paret, intuïa que era per on havien de vindre els Nacionals. De sobte, un dels protagonistes arrencava a córrer cap a la seua estimada, empés per la desesperació; va caure l'obús, tot va saltar pels aires i jo vaig tirar mà de l'interruptor i es va fer fosc.

Sóc un privilegiat. Tinc un interruptor. Les guerres no el tenen. Comencen i quan acaben han arrabassat la vida a milers de persones.

Escriu Teresa que si l’home oblida la seua historia, està condemnat a repetir-la. Calen llibres com aquest, molts més, perquè l’home no té suficient memòria.
Quan una novel·la et trasbalsa d’aquesta manera i veus en com s’han anat forjant les civilitzacions t’adones que des de l’antiguitat la barbàrie ha format part dels humans. Llavors penses: no serà que des del mateix moment en què els humans apareguérem a la Terra deixarem de ser-ho?

Cal llegir el Pa amb Xocolata doncs el sabor que et deixa, entre amarg i dolç fa de l’obra un llibre inoblidable, i això és el que ens cal als humans: No oblidar.

Per acabar amb aquesta primera ressenya a la Biblioteca de Lymus voldria ara convidar-vos a un exercici:

Imaginem una gran sala de planta quadrada. A terra uns enormes tapissos flonjos la fan confortable. A la paret oposada a la porta d’entrada dos grans vitralls, pintats amb colors càlids resplendeixen ferits per la llum del Sol que entra per ells. Les parets són plenes de sòlids estants de fusta envellida pel temps que pugen del terra fins al sostre voltat, d’on penja una gan làmpada de ferro. Al mig de la sala dues cadires de plàstic plegables. Són cadires de supervivència. Jo sec en una d'elles.
Amb un lleuger grinyol s’obri la pesada porta de fusta tallada que dóna accés a La Biblioteca. 

«a veure si me’n recorde de posar-li oli»  Pense mentre m'alçe i m'encamine cap a ella.

— Hola Teresa, moltes gràcies per acceptar respondre’m a unes preguntes que em piquen al cervell i venir a aquesta biblioteca. Afortunadament és una entrevista escrita. Si fos parlada, pot ser notaries una mica d’eco. Com pots veure al nostre voltant encara no hi ha taules de lectura, cadires ni llibres. Volia que "Pa amb Xocolata" fos el primer que ocupés els seus estants. Durant la lectura d’aquest llibre he pogut notar que tot i ser els personatges ficticis, la natura de l’obra transcendia el paper. Voldria saber, què et va motivar a escriure aquesta història?

— Cap problema. Un plaer estrenar la biblioteca i gràcies per convidar-m'hi!

Per mi aquesta novel·la és molt especial, doncs va néixer del desig de preservar els records d'infantesa dels meus pares, que van viure la guerra civil. El contrast de ser un nen i (sobre)viure a quelcom trobo que és colpidor i quelcom que, ni que sigui de forma inconscient, et marca de per vida... I no sols a qui ho viu, si no a les següents generacions. Tot i haver nascut a Igualada sempre m'he sentit molt vinculada a Agramunt, el poble del meu pare, i tenia els meus propis records d'allí, alguns tan dolços com les visites a la fàbrica de xocolata Jolonch, de la seva mà... Vaig voler fer un homenatge a l'infant que vivia en ell, un exercici de memòria familiar i, alhora, col·lectiva. I ara que ja no hi és, encara ha adquirit més importància...

— Escrius i transmetes els sentiments humans d’una manera extraordinària però també la barbàrie i l’absurd de les guerres. Les teues dues primeres novel·les (L’Herència de Horst, 2007, Alisis, ARA Llibres) i aquesta giren al voltant d’elles. D’on et ve aquesta inquietud?

— Gràcies, crec. El que més m'agrada d'explicar històries és el retrat de la condició humana, amb tots els seus clarobscurs, alts i baixos. I tot i que no m'agraden les etiquetes i mai m'ha convençut la d'autora de novel·la històrica, crec que aquests llibres són fruit de la voluntat de fer memòria (o potser justícia, ni que sigui poètica) i la necessitat d'una catarsi personal (pel que fa a l'herència inconscient del que hem viscut com a família i com a poble).

— Un autor de novel·la històrica em va recomanar una volta que, pel gran volum de dades que s’acaben recopilant, s'havia d'anar alerta en no perdre’s en els processos de documentació. Com va ser per a tu aquest procés en l’elaboració de Pa amb Xocolata?

—Per mi el procés de documentació és una aventura apassionant. Parlar amb gent, llegir, investigar, descobrir... Pots sentir com s'expandeix el cervell, el coneixement, l'ànsia de saber... Ara, cal posar-hi no només ordre sinó fi. Personalment treballo amb escaletes cronològiques i passo mooooltes vegades el sedàs abans de decidir què incloc i què no en la història final. A vegades molta informació serveix solament per a ambientar-te a l'hora d'escriure i resulta intangible per al lector, que en gaudirà com si fos real i s'hi capbussarà gràcies justament a això.

— Pel que fa a l’estil, més concretament a l’idioma, els teus personatges parlen el dialecte lleidatà així com pinzellades de l'Italià piamontés. Una aposta atrevida que tanmateix no complica gens la lectura. A nivell tècnic, et va resultar complicat de fer-ho?

— Doncs una mica, la veritat, però jugava amb avantatge. A casa sempre s'ha parlat amb lleidatà i fins i tot jo tinc paraules integrades, i tinc amics italians que va ajudar-me. Ara, la qüestió és que com pensava la credibilitat que conferia a les situacions i els personatges.
— No et trauré més temps Teresa. Moltes gràcies per venir. Espere, si tornes per aquí, poder oferir-te un indret més acollidor, amb més lectors i cadires, almenys. Per cert, una última pregunta: te o café?
— Te i, a poder ser, sense teina.
Gràcies a tu, a vosaltres, els lectors, per continuar mantenint viu el record. Fins sempre!

— Moltes gràcies, Teresa. Fins sempre.

I moltes gràcies també a vosaltres, lectors del bloc.

Deixe el Pa amb Xocolata al estant. I m'encamine cap a la porta. Surto i abans de tacar-la encara hi faig un últim cop d'ull a l'interior. Allà està. 

És el primer llibre!