El càtar proscrit - Jaume Clotet

Títol: EL CÀTAR PROSCRIT 

Autor: Jaume Clotet

ISBN: 9788417031312

Data de publicació 01/10/2017

Editorial LABUTXACA

1ª edició

Pàgindes 372 pàgs

Encuadernació: Rústica

idioma Català

Un dia de 2012, fent el dansarí per casa, el meu muscle va ensopegar amb un llibre de la biblioteca. Era un volum gruixut titulat "Los hijos del Grial", de Peter Berling que va caure del prestatge a terra quedant obert per la pàgina 837.



En recollir-lo els meus ulls es van fixar en un nom: Xacbert de Barberà. Llavors va sorgir la màgia. El personatge em va atrapar, vingut a través dels segles, i d'aquell mateix dia em vaig posar a llegir tot el que queia sota els meus ulls. No hi havia cap motiu per fer-ho amb aquest personatge i no pas amb un altre. Senzillament va sorgir.

No és aquest un tractat d'història ni un bloc de catarisme. Això no obstant, benvolgut lector, permeteu-me fer uns breus apunts sobre el tema, per tal de tractar de compartir, i si és possible, despertar, la passió per l'època i preparar-vos al que us trobareu quan us enfronteu a El càtar proscrit.

 
Al llarg de tots aquests anys he caminat de la mà de Xacbert de Barberà per l'Occitània del  S. XIII; compartit sofriment amb els faidits: senyors feudals desposseïts dels seus béns, cantat amb els trobadors, viscut les lleis d'amors, la "minne", escoltat les paraules d'aquells que es feien dir bons homes i amb ells he viscut l'heretgia càtara. Sobretot. Perquè es tracta d'això: El catarisme va ser una nova religió cristiana vinguda de l'orient; dels Bogomils i els maniqueus. Una religió que procurava purificar-se fent fer el bé, no menjava carn, practicava la no-violència i l'abstinència sexual, considerava a l'home i la dona com a iguals i tenia la visió de que aquest món de guerres i desgràcies no podia ser obra d'un Déu bo i l'atribuíen a una ideació de Lucifer.  El catarisme va ser una visió innovadora del cristianisme que cada día tenia més adeptes i feia trontollar el poder de Roma. 

Aquests anys d'estudi he rigut i, sobretot, he plorat. La meua visió de l'església ha quedat molt malmesa després de descobrir la maldat que l'ha habitat. Cremar persones en nom de l'amor. Quina bogeria! 

He conegut també l'ambició cruel dels homes. He vist allò que la mateixa esglèsia anomena diable en aquelles decisions que sembraren les llavors del que és l'Europa occidental tal com la coneixem. I finalment he sentit la necessitat d'alçar la veu per aquesta injustícia, massa temps oblidada.
(Nota: No ha estat fins a 2016, que el bisbe de l'Ariege ha demanat unes tímides disculpes per aquest genocidi)

La història l'escriuen els vencedors. En aquest cas el rei de França i l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. I els vençuts? Doncs un cop cremats en les incontables pires que s'encengueren per tot el Sud de França, quedaren en l'oblit. És interessant destacar que en el país veí, no fou fins a la segona meitat del Segle XX que uns historiadors començaren a parlar d'aquells fets en un mitjà de comunicació estatal. (Podcast aquí) 

Fins llavors, els càtars pertanyien a l'àmbit de la rumorologia i l'esoterisme. Recorde ací els estudis d'Otto Rahn, enviat per la SS per a seguir-los la pista amb finalitats esotèriques i que va escriure l'interessant llibre: La croada contra el Grial.
No menys interessant és la seua biografía: http://otto-rahn.com/node/217

Així doncs, abans de llegir a Clotet, en somnis, ja havia cavalcat al costat de Xacbert de Barberà, el Lleó de combat, per terres de la corona catalana-aragonesa, havia estat present en la conquesta de Mallorca, havia sofert la traïció del meu amic i havia presenciat, deu anys després de la caiguda de Montsegur — la principal fortalesa que aixoplugava càtars— la trista rendició de l'últim bastió de la resistència: Queribús. 

No és d'estranyar que un llibre protagonitzat pel personatge que em fascina em fes caure-li al damunt amb avidesa.
.
Referent al nom, cal dir que en les cròniques de l'època i segons qui escrigués el nom, apareix en els lligalls de diferent manera. Chaubert en edicions franceses, Xacbert segons algun historiador i Jaspert, en el Llibre dels Fets de Jaume I. També Jaume Clotet adopta el nom d'aquest últim per a la seua novel·La..
He de reconéixer que, quan entre les pàgines de El cavaller proscrit apareix el "meu" cavaller, la sensació és torbadora. Fa sis anys que jo mateix el somie i és com si, d'alguna manera, em trobés amb un vell conegut.

«No t'imaginava pas així. Pensava mentre llegia»

 
Em trobe per primer cop davant una obra de la qual, si bé, desconeixia la trama, coneixiamolt bé l'escenari on transcorre.

L'obra narra amb bastant encert, els esdeveniments que ocorregueren en el Sud de França al S. XIII. El Papa Innocenci III, inquiet per l'augment de l'heretgia càtara en la regió, convoca als barons del Nord i els llençava sobre la població del Sud, prometent-los l'absolució divina dels crims, així com els botins de guerra que pogueren arreplegar. Poc més tard, la crida a la croada va moure al rei de França, que veia en ella l'oportunitat d'engrandir el seu territori i així, molts xicotets barons encapçalats pel sanguinari Simó de Montfort i seguits per una host de malfactors, van passar a foc i sang l'avançada societat occitana.

Si em permeteu, deixe ací una anècdota:

Fa deu anys, vaig asistir a una representació teatralitzada en la ciutat de Provins, en la qual el protagonista, l'heroi i salvador de la princesa Blanca de Castella no era altre que Simó de Montfort. Set-cents anys després el genocidi, en els pobles medievals del Nord de França, el sanguinari Simó segueix essent idolatrat. Contrasta aquest punt amb la representació que vaig tenir el gust de vore a Carcassona fa dos anys, on el mateix Simó es ridiculitzat fins l'extrem grotesc.

En el llibre de Clotet trobem les dates i els fets amb bastant exactitud així com l'avanç de la croada amb rigorositat. Cal remarcar que va ser l'única croada de cristians contra cristians. Tan sols hi ha un punt que s'omet, tal vegada per necessitats del guió o per aversió envers el personatge d'Oliver de Termes, que també anà a la conquesta de Mallorca (Llibre dels fets) però aquest punt, curiosament, no és ressenyat en la novel·la.

El relat s'inicia en el fatídic moment en el qual Pere, anomenat El Catòlic, pel seu paper contra els sarraïns en la Batalla de Navas de Tolosa, mor defenent els seus vassalls occitans de les hosts de Montfort en la Batalla de Muret. La mort del rei aragonés deixa al seu fill de cinc anys, el futur rei Jaume I, en ostatge en mans del sanguinari croat francés. De la mà de l'Artal, un supervivent de la batalla coneixerem al nostre cavaller de qui se'n farà escuder. Coneixerem a importants personatges de l'època i participarem en la conquesta de Mallorca. En l'àmbit purament novel·lístic, ens trobarem amb una intriga en la qual la filla d'una heretge cremada a Carcassona adquirirà un paper rellevant.

La novel·la segueix així el fil històric dels esdeveniments fins a l'ocàs de la vida de Xacbert, que va morir a avançada edat i amb ell el declivi de cultura occitana.

Personalment trobe que, el fet que Jaume Clotet @jaumeclotet siga, des de  2014,  un personatge rellevant de la política catalana, fa que siga inevitable, trobar similituds i paral·lelismes entre el sentiment faidit i el sentiment nacionalista català: ambdós maltractats pels reis, perseguits, callats....
Coneixent com va acabar Occitània tan sols es pot mirar amb tristesa aquesta similitud, que, vaja per davant; és totalment subjectiva.

Tot plegat és un llibre molt recomanable, escrit amb mestría i fàcil de llegir, que us farà viure aquells temps tan importants en el naixement del nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura.

Finalment comentar que, per tal de no allargar massa la ressenya, he passat de puntelletes sobre el punt de partida més important, El Catarisme.  

Per aprofundir en l'heretgia, i qui vulga saber-ne més, em pose, des dels meus humils coneiximents, a la vostra disposició a través de comentaris en aquesta mateixa publicació.