Tòquio Blues - Haruki Murakami adaptació 1er capítol.

Títol: Tokio Blues, Norwegian Wood 

Autor: Haruki Murakami.

Adaptació del Primer Capítol

ISBN: 978-84-8383-504-3

Introducció:

Sóc lector. De sempre. Però, com molts de vosaltres, lectors, també m'agrada escriure.

No sóc gaire bo. Sé que em falta "ofici", temps i tinc un cabàs de carències. Això però no és impediment per tal que mentre llig, puga observar amb interés com els autors construeixen les seues frases. 
Sóc doncs un lector espia.

N'estudie el ritme, l'estil, el mètode, el llenguatge, les metàfores...

Sé que hi ha gent que subratlla o anota en els llibres oracions o conceptes que, per una raó o una altra, troba especialment interessants.

Jo els llibres no els ratlle. Són sagrats i no m'atrevisc a fer-ho. Llavors haig de confiar en la meua memòria i ja us dic d'entrada que mai m'enrecorde d'eixe joc de paraules, o eixe passatge que he trobat especial.

«D'això me n'haig d'enrecordar!» pense a voltes, i l'endemà no recorde ni tan sols si havia intentat recordar alguna cosa.

L'esperança que tinc és que se'm quede al subconscient. Sí, aquesta és l'esperança.

— Agafa notes, bleda — se m'ha suggerit alguna volta amablement.

A qui m'ho ha dit no li falta raó, no. Però jo llig de nit al llit — manies tu—, sols em cal convertir-lo en un pupitre per tal que la meua parella em faça dormir definitivament al sofà. Prou paciència té ja aguantat la llum de la tauleta de nit encesa fins a la matinada i el fru fru de les pàgines.

Com us he dit, m'agrada escriure i a més espie als autors. Entre dins dels seus caps. Intente comprendre com aconsegueixen fer eixes fantàstiques oracions. De cada llibre que he llegit, al seu autor me l'he fet mestre particular.

Foto: Igor Vicens

Aquesta publicació és totalment atípica. No és una ressenya perquè aquesta ja ha estat feta en l'apartat castellà de la biblioteca.(clic aquí)

Es tracta doncs del resultat d'un treball d'espia amb vocació de monjo copista medieval.
Primer guipant l'estructura. Després fent passar pel cap d'una agulla les oracions i transcrivint-les al paper per, finalment, cosir una versió de la història al text.

És quelcom experimental. No se si èticament reprovable. En qualsevol cas, aquest primer capítol m'ha agradat massa com per a deixar-lo en el subconscient.

I, per què ho he fet? Per què he copiat un autor? Per fer-li publicitat?
En part sí, però abans de continuar, coneixeu a Emilio Duró?

És un conferenciant entusiasta i enèrgic que es dedica a motivar equips de treball. En una conferència que va fer per a uns empresaris gallecs, deia que la millor manera d'aconseguir l'èxit (en el seu cas empresarial) és copiant un model. La idea es pot extrapolar a les lletres.

L'exemple està clar. La majoria de la gent som normals. No som Cervantes o Shakespeares. Per molt motivats que estiguem, per moltes voltes que ens hem llegit el "¿Quien se ha comido mi queso?" a l'hora de fer un text de la talla d'un Cervantes o d'un Shakespeare seguirem sent normals i ens pegarem la batacada. S'ha de ser realista. Duró proposa una cosa interessant. Copiar un model. Vestir-se com el model. Pentinar-se com el model. Menjar el que menja el model. Fer el que fa el model. (En el cas de voler assemblar-se als models suggerits en l'exemple, seria enginyós i divertit) Segons ell, a poc a poc, al final ens convertirem en clons del model i llavors, la nostra feina serà una mica millor.

(conferènciaque podeu vore ingegrament ací).

És el que he fet en el següent text. Copiar i adaptar el model de Murakami. El primer capítol de la novel·la Tòquio Blues i perquè em va colpir sobre manera. Potser estava sensible pels motius que llegireu a continuació, però em va semblar que Murakami escrivia unes memòries que bé hagueren pogut ser meues... catorze anys abans que passaren!

Vaig trobar molt interessant la manera d'introduir un dels personatges, la manera de captar l'atenció del lector oferint xicotetes dosis d'informació per acabar el capítol amb un final tant apoteòsic com inesperat.

Llavors vaig treballar sobre eixe text i en vaig fer una adaptació personalitzada. Sense ser fan de Murakami, doncs el llibre Tòquio Blues, tot i estar ben escrit, no puc dir que siga del millor que he llegit, no he pogut estar-m'hi de retre un xicotet homenatge al eixe primer capítol, que per a mi, és el millor de tot el llibre. Us invite a llegir-lo. Més informació sobre l'obra, en trobareu en l'esmentat apartat castellà d'aquesta biblioteca.

Adaptació del primer capítol.

Tinc quaranta-dos anys. Em trobe assegut a la sala d'espera d'un gran hospital. Acabe de sortir de la consulta del traumatòleg, destrossat. Sentint que no sóc jo qui seu en la cadira de plàstic esperant a què a la pantalla isca el meu número perquè la infermera em done la propera cita. Vol que siga prompte. Cal operar perquè ja no tinc malucs. Les medicacions que prenc per a evitar el rebuig del trasplantament que em feren l’any 2001 han assecat els meus fèmurs. Passaré un temps amb closes o segons com evolucionen les intervencions; en cadira de rodes. No estic preocupat. Sols sent fred. Una gelor que em corca per dins.
Tinc un somriure als llavis i la mirada grisa de dia de pluja.
— Altra volta! — pense.
El monitor vomita els números dels pacients que han d'entrar a consulta. Al meu costat una noia juga amb un clauer. Tindrà uns vint anys i la mirada perduda a terra. Està sola. A la pantalla apareix un altre número. Potser és el seu. Ella no ho sap perquè no mira el monitor. Tampoc sembla dir-se MP5998. Pot ser espera que la criden pel seu nom.
IV501
Sóc jo. Normalment, en les anteriors visites a altres especialistes del mateix hospital m'alce de la cadira d’un bot i entre al despatx de la infermera a què em done nova cita. Abans inclús que el senyal acústic que acompanya el número sone per la sala. Aquest cop però estic perturbat; sent una emoció més violenta que de costum.
Per tal que no m'explote el cap, m'encorbe, em cobrisc la cara amb les mans i roman immòbil. Al cap de poc torne a escoltar el senyal acústic, jo pense en la quantitat de coses que he perdut al llarg de la meua vida. Pense en el temps perdut, en les persones mortes, en les que m'han abandonat, en els sentiments que mai no tornaran.

I he pensat en aquella muntanya. He sentit l'olor de l'herba dels voltants, he sentit el vent en la pell, he escoltat el cant dels ocells nocturns. Corria l'any 2001 i jo estava a punt de complir vint-i-sis anys.

Foto: Igor Vicens

Inclús ara, setze anys després recorde aquella muntanya al detall. Recorde el tronc de l'arbre que, mirant a l'est, s'alçava majestuós i que es va salvar de l'últim incendi, recorde les llums de la ciutat al peu de la muntanya, recorde el blau profund, quasi negre, de la mar que retallava del brillant firmament nocturn a l'horitzó amb precisió quirúrgica, recorde la lluna aparèixer rere els cingles deSegària, la vella muntanya blava, aquelles nits estelades en les quals l'univers estava tan alt que feia mal als ulls de mirar-lo. La nit es desbordava. Sentíem la remor dels pins propers moguts per la brisa i al lluny se sentia bordar un gos. Un lladruc tènue, somort, que semblava venir d'un altre món. No se sentia res més. Cap altre so arribava a les nostres oïdes. Ningú més que nosaltres pujàvem a la muntanya. L'única presència, alguna vegada, era l'ulular d'un mussol que, espantat per alguna cosa, alçava el vol en algun lloc inconcret baix nostre. Mentre miràvem la immensitat Marta em parlava d'una pena.
No es deia Marta. Em costa recordar el nom.
La memòria és una cosa estranya. Mentre vaig ser allí, a penes vaig prestar atenció al paisatge nocturn. No em va semblar que tinguera res de particular i mai hauria sospitat que setze anys després, recordaria d'ell fins als seus detalls més ínfims. Per ser sincer, en aquella època a mi m'importava un pito el paisatge. Pensava en mi, pensava en la bonica noia que tenia al costat, pensava en ella i en mi, i després tornava a pensar en mi. Feia pocs mesos que m’havien trasplantat un ronyó i estava en una edat en la qual, mirara com ho mirara, sentira el que sentís, pensara el que pensés, al final, com un bumerang, tot tornava al mateix punt de partida: jo. A més, estava enamorat, i aquell amor m'havia dut a una situació en extrem complicada. No, no estava en disposició d'admirar el paisatge que m'envoltava.

Tanmateix, ara la primera imatge que es perfila en la meua memòria és la d'aquella muntanya, les llums de la ciutat i la brisa d'una nit de primavera, la lluna, els cingles de les muntanyes llunyanes, la mar a l'horitzó i el lladruc d'un gos. És la primera cosa que recorde. Amb tanta nitidesa que tinc la impressió que si allargués la mà, podria ubicar-los, un rere l'altre, amb la punta del dit. Però aquest paisatge està desert. No hi ha ningú. No està Marta ni estic jo. «On hem anat?», pense. «Com ha pogut ocórrer una cosa semblant?» Tot semblava tenir més valor — ella, el meu jo de llavors, el nostre món — «on ha anat tot això a parar?» El cert és que no recorde el rostre de Marta. Conserve un decorat sense personatges. No es deia Marta... de no usar-lo n'he oblidat el nom.
Encara que, si em prenc temps suficient, puc reviure la seua imatge. Les seues mans de dits fins i freds, el seu cabell ondulat, tan bonic i agradable al tacte; les orelles, suaus, i el milió de pigues del seu rostre. Una falda llarga i una camisa de tirants; el seu costum de mirar fixament als ulls quan em feia una pregunta; la seua veu i el seu asteisme, que sempre usava quan parlava de coses divertides. Sobreposant estes imatges, el seu rostre emergeix de sobte. Primer es dibuixa el seu perfil. Tal volta perquè Marta i jo solíem caminar un al costat de l'altre. Per això el perfil és la primera cosa que emergeix del meu record. Després ella es gira cap a mi, em somriu, alça la barbeta, em parla i em mira fixament als ulls. Tal volta esperava vore en ells el rastre d'un peixet creuant, veloç com una centella, el fons d'un brollador d'aigües cristallines.
Em porta temps evocar el seu rostre. I a mesura que vagen passant els anys, més temps portarà. És trist, però cert.
Al principi era capaç de recordar-la en cinc segons, més tard aquests es convertiren en deu, en trenta segons, en un minut. El temps els va anar allargant progressivament, igual que les ombres del crepuscle. Pot ser que un dia, de sobte, el seu rostre desaparega absorbit per les tenebres de la nit. Sí, és cert. La meua memòria s'està distanciant del lloc on es trobava Marta. De la mateixa manera que s'ha distanciat del seu veritable nom i s'està distanciant del lloc on estava el meu jo de llavors. Tan sols el paisatge, aquella muntanya en primavera, torna un cop i un altre a la meua ment com l'escena simbòlica d'una pel·lícula. Però també s'apagarà algun dia. Com s'ha anat esborrant, inexorablement, tota la resta.
Amb tot, el sotrac que he rebut en consulta m'ha deixat més desfet que de costum. La infermera m'ha donat torn per a operar-me en un més. He tornat a la sala. No tinc ganes d'anar enlloc. Potser per això estic escrivint, Sóc d'eixe tipus de persones que no acaba de comprendre les coses si no les posa per escrit.

I perquè em ve ella al cap?, de què em parlava?

Ah, sí! De la seua solitud. Tot era molt profund i obscur en les seues paraules. Tenien el tacte aspre i la intenció que havien d'aterrar en algun lloc perquè mai no havia estat capaç de pronunciar-les en veu alta. Les meues orelles eren eixe lloc.

— Vaig sola per la vida.
— No vas sola, estic jo.
— Ja però tu no has de preocupar-te. A tu no et passarà res. Segur. I a mi, mentre estiga amb tu, tampoc.
— Mai?
— Mai
— I com ho saps?
— Ho sé— Marta em va agafar de la mà i la va anar estrenyent, involuntàriament, cada cop amb força.—aquestes coses les sé molt bé. De prompte sent, i punt. Per exemple, ara que estic agafada amb força a tu, no tinc por. Res pot fer-me mal.
— Llavors. És fàcil. Tan sols cal que estigues sempre així— vaig dir.
— Això... Ho dius seriosament?
— Clar que sí.

Marta es quedà en silenci i jo també. Es va girar cap a mi i va acostar la seua cara a la meua en un gest tan càlid i dolç que se m'aturà el cor.

— Gràcies — va dir Marta.
— De res — vaig respondre.
— Estic molt contenta que em digues això — va esbossar un somriure trist— Però no és possible.
— Per què?
— Perquè no pot ser. Perquè és horrible. Això... — i va emmudir.
Vaig comprendre que devia estar pensant alguna cosa, així que, vaig callar al meu torn.
— I en quin sentit no ho és?— li vaig preguntar en veu baixa.
— Això del fet que algú protegisca eternament a algú... És impossible. Mira. Suposant, eh?, suposant que et casares amb mi... Tu treballaries en alguna empresa, no és així? Qui em protegiria mentre tu estigueres al treball? Qui em protegiria mentre tu estigueres de viatge de negocis? He d'estar apegada a tu fins que mori? On està la igualtat? A això no se li pot dir relació humana, no trobes? A més, qualsevol dia acabaries fartan-te de mi. Et preguntaries «Què se n'ha fet de la meua vida? Fer de mainader d'aquesta dona?» No, no vull això. No resoldria els meus problemes.
— Els teus problemes no tenen per què durar tota la vida — vaig posar la meua mà sobre la seua espatlla— Algun dia acabaran. I quan tot haja acabat reconsiderarem l'assumpte. Sols caldrà que pensem què fem a partir de llavors. I eixe dia tal volta sigues tu qui m'ajude a mi. No tenim per què viure fent balanç. Si tu ara em necessites a mi, m'utilitzes i ja està. Relaxat. Estàs tensa, per això t'ho prens així. Si et relaxes, et sentiràs lleugera.
— Perquè dius això? — la veu de Marta va sonar molt seca.
En escoltar-la vaig comprendre que acabava de pronunciar les paraules equivocades.
— Per què? — va repetir Marta amb la mirada clavada a terra del cotxe— Si et relaxes, et sents més lleuger, això també ho sé jo. No cal que m'ho recordes. Però si ara em relaxe, em faré pedaços. Des de fa temps que he sigut incapaç de viure d'una altra manera, i encara ho sóc. Si abaixés la guàrdia, encara que fos sols una volta, seria incapaç de recompondre'm a mi mateixa. Em faria bocins i eixos volarien amb el primer lleuger colp d'aire. Com pot ser que no ho entengues? Com pots dir que cuidaràs de mi si no comprens això?
Vaig emmudir
— Em trobe més sola del que pots imaginar. Sola entre tenebres i gel... Escolta... Perquè t'has gitat amb mi? Perquè no m'has deixat en pau?
Es va fer el silenci més absolut. El meu cap bullia i mil veus cridaven raons però Marta no les podia sentir.
— Ho sent — va dir ella agafant-me del braç carinyosament. Va moure diverses voltes el cap.— no pretenia ferir-te. No faces cas de les meues paraules, eh? Ho sent moltíssim. Sols estava enfadada amb mi mateixa.
— Potser encara no et comprenc— vaig afirmar— no sóc massa intel·ligent i em costa entendre les coses. Però, amb un poc de temps, arribaré a comprendre't. I no hi haurà ningú al món que et comprenga més que jo.

Foto: Igor Vicens

Ens vam quedar en silenci. Jo mirava el firmament estelat a través del vidre del cotxe. Marta feia rodar el seu clauer entre els seus dits, sense mirar res en concret.

— M'estimes?
— Clar — vaig respondre
— Puc demanar-te dos favors?
— Inclús tres.
Marta va moure el cap somrient
— Dos són suficients. El primer és que t'agraïsc que estigues amb mi. Estic molt contenta i m'ajuda molt. Potser no ho sembla, però és així.
— Estaré amb tu— vaig dir— i l'altre.

— Que te'n recordes de mi. Te n'recordaràs sempre de què existisc i que he estat al teu costat?
— Me n'recordaré sempre.

Ella va seguir jugant amb el clauer, en silenci. La llum dels astres i la de la ciutat al peu de la muntanya es filtrava a través els vidres del cotxe. Es va tornar a sentir el lladruc del gos, ara més proper. Marta va pujar la finestra.

— No m'oblidaràs mai?— em va preguntar amb un xiuxiueig.
— Mai t'oblidaré. No podria fer-ho.

Però la veritat és que la memòria s'ha anat allunyant d'aquella muntanya i són ja moltes les coses que he oblidat. En escriure-les així, perseguint els meus records, sovint m'assalta una inseguretat terrible. No estaré oblidant la part més important? A cas no existeix en el meu cos una espècie de llimbs de la memòria on tots els records crucials van acumulant-se convertits en tarquim?
Això és tot el que puc aconseguir per ara: aferrar amb força en el meu pit uns records incomplets que ja s'han tornat pàl·lids i segueixen tornant-se més i més pàl·lids a cada instant que passa i escriure aquestes línies amb la desesperació d'un home sense malucs que es xucla la medul·la òssia. Aquesta és l'única manera de mantenir la promesa que li vaig fer a Marta.
Temps enrere, quan encara era jove i els meus records eren més nítids que ara, vaig intentar escriure diverses vegades sobre Marta. Però llavors vaig ser incapaç d'escriure una sola línia. Era conscient que un cop brotés la primera frase, la resta fluiria espontàniament, però aquesta mai no va brotar. Tot era massa nítid, i jo mai vaig saber com modelar-ho. El mapa més detallat no pot servir-nos a voltes per aquesta mateixa raó. Però ara ho sé. En definitiva— així ho crec—, l'únic que puc abocar en aquest receptacle imperfecte que és un text, són records imperfectes, pensaments imperfectes. I com més pàl·lid es torna el record de Marta, més capaç he sigut de comprendre-la. Ara sé el perquè em va demanar que no l'oblidara. Per descomptat ella intuïa que la meua memòria l'esborraria algun dia. Per això m'ho va demanar: «Te n'recordaràs sempre de què existisc i que he estat al teu costat?»
Aquest pensament m'ompli d'una tristor insuportable.
Perquè Marta mai em va estimar.